“Arriba un test per diagnosticar la covid... amb mines de llapis!”

Veig un científic brillant, molt jove. Vull continuar sent nen. Ho diu com a científic? El nen pregunta i pregunta, i aquesta és l’actitud científica. Quan va començar a preguntar? “Quants globus d’heli necessito per aixecar aquella cadira amb mi assegut?”, em vaig preguntar de nen. No me’ls van portar els Reis d’Orient: eren massa globus.

Ha continuat fent-se preguntes?

Sí, i arengo les deu persones del meu equip, a què se les facin així: “La pregunta estúpida no existeix”. “No descarteu res per impossible”. “Confieu en vosaltres”.

On va guanyar confiança en vostè?

Al MIT (Massachusetts Institute of Technology): allà interactuen ments de moltes disciplines, i no sentiràs mai certes frases molt nostres, que tothom repeteix aquí.

Quines frases?

“On vas amb això?”. “Això és una ximpleria”. “Qui t’has cregut que ets?”.

Ens desvalorem entre nosaltres. Atempten contra la ciència. La ciència, en origen, és sempre ciència-ficció.

Aquesta frase podria ser un titular. Investigar en ciència és excitant. Un dia arriba la troballa i t’envaeix l’èxtasi.

Quin dia va sentir vostè aquest èxtasi? En els experiments tot surt malament, un 1% d’encert és la norma, i aquell dia va funcionar. Aquella molècula va matar bacteris a la placa de Petri. I després va curar una rata!

Quina molècula diu?

La vam crear al laboratori, suggerida pel nostre supercomputador: es tractava d’una molècula antibiòtica.

Un antibiòtic per computador?

En això treballem, sí: alimentem amb moltes dades l’ordinador, li fiquem dades sobre antibiòtics naturals.

Per...?

Accelerar la selecció natural darwiniana: la natura necessita milers d’anys per fer-ho i el computador ho fa en mesos. Ens va dibuixar aquella molècula. I nosaltres la vam crear al laboratori. I la vam provar.

I va funcionar!

Avui els antibiòtics són naturals, però fa molt que no en trobem més... I la humanitat no pot esperar, o tindrà un problema.

XAVI JURIO