Més del 30% dels supervivents ha patit missatges d’odi o amenaces

de la matança, alcen la veu perquè senten que van ser silenciats perquè no es pogués acusar al Partit Laborista de “jugar la carta del 22 de juliol”, un concepte que continua present en articles i debats. “Això va suposar que no van poder expressar la seva ràbia o assenyalar el Partit del Progrés com a part responsable de proveir part de la retòrica de l’atac”, detalla Bjørgo.

Recorda que Breivik havia estat membre d’aquesta formació, caracteritzada per les seves actituds xenòfobes, que va arribar a formar part del Govern dos anys després de l’atemptat (fins a l’any passat, quan va decidir trencar amb la coalició).

Ara el Partit Laborista ha promès que, si guanya les eleccions del setembre, crearà una comissió sobre l’extremisme. La primera ministra, la conservadora Erna Solberg, va assegurar que està “oberta a totes les propostes que puguin combatre l’extremisme de dretes” en un article de fa uns mesos al diari Vårt Land .Hi assegurava que el Govern ha treballat “sistemàticament” contra el racisme i els delictes d’odi, però admetia que “la xenofòbia, els discursos d’odi i les teories conspiradores continuen existint en la societat noruega”.

Un exemple clar són les amenaces que continuen rebent les víctimes dels atacs del 22 de juliol. Segons un informe recent del Centre Noruec d’Estudis sobre Violència i Estrès Traumàtic, més del 30% dels supervivents han estat objecte de discursos d’odi o han rebut amenaces. El mateix estudi revela que un de cada tres supervivents i un de cada cinc familiars encara pateixen estrès posttraumàtic. “Malauradament, no em sorprèn”, afirma a aquest diari Lisbeth Kristine Røyneland, líder del grup de suport a les víctimes Den Nasjonale Støttegruppen, que detalla que prop d’un 35% dels pares que van perdre algun fill no han tornat a la feina. “Moltes comunitats van tancar els serveis d’ajuda a les víctimes un any després de l’atemptat”, explica, i lamenta que ni els supervivents ni els familiars no han rebut prou suport psicològic. “Hem sentit que les autoritats han posat massa responsabilitat sobre el grup i l’AUF, i també estic decebuda que el Partit Laborista i els altres partits no hagin donat suport més a les víctimes i als joves supervivents”, retreu.

Røyneland també reclama un debat profund sobre les causes que van motivar l’atac. “No hem estat capaços de parlar, debatre sobre l’extrema dreta; la discussió ha estat molt polaritzada, i és una pena –lamenta–. El meu desig és que tots els partits s’uneixin i discuteixin sense acusar ningú de jugar la carta de la víctima. Ara està començant a aflorar, espero realment que passi”.

“Durant molts anys vaig triar no parlar del 22 de juliol. Era massa difícil. Tenia 16 anys i por que l’atac terrorista em definís. Ara ja no ho veig com una opció”, assegura a l’Aftenposten Astrid Hoem, actual líder de l’AUF, també supervivent. I afegeix: “Deu anys després, no tinc por del debat, tinc por del silenci. El silenci és més perillós que l’odi, permet que l’odi creixi”.c