L’estranya naturalesa del Tribunal de Comptes

Des del segle XV a Espanya hi ha comptadors majors, figures antecessores dels actuals tribunals de comptes, que depenien directament del Rei o del Ministeri d’Hisenda en funció de l’època.

Durant la monarquia dels Àustries era vigent el sistema polisinodial, en què es confonien les funcions administratives i judicials de l’òrgan fiscalitzador. Posteriorment Ferran VII va crear el Tribunal Major de Comptes i li va atorgar la doble funció governativa i judicial. Aquest òrgan, durant la dictadura de Primo de Rivera, no només feia un control a posteriori de la despesa, sinó fins i tot un control previ. Proclamada la Segona República es restableix la situació anterior de simple control extern a posteriori de la despesa de les administracions públiques, però dependent de les Corts.

Posteriorment a la Guerra Civil va passar a dependre del cap de l’Estat i va recuperar la subordinació a les Cortes Generales amb la Constitució del 1978, que en virtut de l’article 136 va establir que els membres del tribunal “gaudeixin de la mateixa independència i inamovibilitat” que els magistrats, però sense aclarir-ne tampoc la natura exacta, científicament parlant, que permet que una àmplia majoria de tractadistes defensin la tesi administrativista d’aquest suposat tribunal, com posava de manifest el mateix legislador quan va aprovar la llei de Funcionament del Tribunal de Comptes el 1988 en l’exposició de motius, on es reconeix la dificultat de compatibilitzar la jurisdicció comptable amb els principis d’unitat i exclusivitat de la jurisdicció reconeguts a l’article 117 de la Constitució espanyola.

Finalment, la pretesa independència del Tribunal de Comptes s’entén malament, en vista de la dependència jeràrquica directa de les Corts Generals, que estableix l’article 136.1 de la Constitució espanyola.

El Tribunal de Comptes no es regula a la Constitució en el títol dedicat al poder judicial, sinó en el que versa sobre “economia i hisenda”, a més que l’estatus jurídic dels seus membres els allunya clarament de la condició de jutges o magistrats, ja que no estan subjectes al poder judicial, a més de mancar de la neutralitat pròpia de la magistratura, per la condició de fiscalitzadors dels comptes públics.

Actualment amb les decisions preses amb els polítics catalans indultats es torna a posar en dubte la independència dels membres del tribunal, atès que no es poden renovar diversos vocals per la falta d’acord entre PSOE i PP.

La cirereta del desprestigi d’aquest organisme atípic de control de la despesa pública ha vingut amb les noves actuacions desenvolupades per liquidar una presumpta responsabilitat comptable dels condemnats, malgrat que consta garantida per aquests, en el procediment seguit davant el Tribunal Suprem, la quantitat de 4.146.274, 97 euros, que es va determinar a l’acta de liquidació provisional del 28 de gener de 2020 del mateix tribunal.

Com afirma la mateixa advocada de l’Estat, Rosa María Seoane López, aquesta acta de liquidació provisional ja incloïa totes les despeses que va tenir en compte el Tribunal Suprem per fundar la condemna per malversació. Tenint en compte

L’estatus jurídic dels seus membres els allunya de la condició de jutges o magistrats

que la funció del Tribunal de Comptes és essencialment fiscalitzadora i que la Sala Segona del Tribunal Suprem té totes les dades, no s’entén com arriba ara aquesta sorprenent nova liquidació quan, pels fets del procés, la Sala Segona del Tribunal Suprem com a òrgan judicial d’enjudiciament ja té garantides totes les responsabilitats econòmiques derivades d’aquells fets.