“Abans, aquí, la gent construïa les cases amb les mans, i ens coneixíem tots”

2010. El que passa és que en aquest punt de la història l’horitzó es torna borrós. I la veritat és que algunes de les valoracions de l’Ajuntament dels habitatges afectats van decebre els propietaris.

“Que ens expropiïn d’una vegada i tanquem aquesta història –diu Katia García, a la porta del local de l’associació de veïns, després d’una altra reunió–, però que ens reallotgin com cal pis per pis!”. A finals dels cinquanta, el seu pare, oriünd de Cabra del

Santo Cristo, va construir amb el seu cunyat el 107 del passatge. “Llavors la gent es comprava una parcel·la, construïa un edifici i després venia els pisos, menys el que es quedava... Aleshores deixaven construir en qualsevol lloc”. I García va néixer aquí. Aquest passatge és l’escenari de la seva infantesa. “Era com viure en un poble, però amb el temps i, sobretot, les afectacions, a poc a poc tot es va anar perdent”.

“Sí –intervé Adela Giráldez, que també va néixer al passatge–, amb les afectacions la gent va deixar de cuidar els edificis, molts es van vendre els pisos per sota mà, perquè no hi ha manera de vendre un pis afectat, i van marxar, i van arribar molts ocupes... I aquella convivència que teníem va deixar de ser el que havia estat. Vam ingressar la meva mare en una residència i de seguida vam ficar un nebot al seu pis, perquè aquí si deixes un pis buit te’l prenen de seguida. Miri, que ens expropiïn d’una vegada i tanquem-ho tot”.

I és que per aquí sota hi passava un torrent, diuen molts veïns, un torrent que es va assecar; per això tot el passatge s’enfonsa lentament.c

MANÉ ESPINOSA Molts d’aquests pisos es van construir a finals dels cinquanta