Un rugit de bòlids es va imposar a la Diagonal

Aviat es va veure que en passava alguna. A la Diagonal s’hi registrava ja de bon matí un moviment inusual. En temps de dictadura qualsevol moviment de grups podia ser d’allò més sospitós.

Era el 27 d’octubre del 1946, i un diumenge de temps bonancenc. Ja se sabia que aquesta data sempre era la més seca de la història recent de Barcelona, raó per la qual havia estat escollida.

La multitud i alguns cotxes, pocs en temps de gasogen, es dirigien cap a la part de la Diagonal encara per colonitzar: de la plaça Calvo Sotelo en endavant. Regnava un ambient alegre, gairebé festiu. Es tractava del VIII Gran Premi Peña Rhin. Les últimes convocatòries anteriors s’havien fet a Montjuïc.

Gràcies al talent de l’empresari Joaquim Molins, president des de 1916 de l’entitat organitzadora Peña Rhin, havia aconseguit que el Ministeri

de Foment asfaltés els centenars de metres de la pujada que culminaven la Diagonal, i que a sobre pagués l’obra, perquè Molins sostenia que no era carrer, sinó ja carretera. Tota una lliçó de professionalitat. I aquella simple actuació permetia completar així un circuit de primer nivell mundial. La ciutat va respondre tal com era propi d’uns barcelonins que no havien fallat mai en tals desafiaments. Tot el circuit va quedar inundat de públic, uns 300.000 assistents. I la competició va tenir un èxit insuperable. Per això va tenir continuïtat.

Els onze pilots havien de fer front a 70 voltes, és a dir, 359 quilòmetres, llançats vertiginosament, ja que aquest recorregut ho exigia, presidit per les rectes i amplades. Alberto Puig Palau (Tío Alberto, de Serrat) va quedar tercer, un èxit que va merèixer ser celebrat: aixecat a collibè. Va guanyar l’italià Giorgo Pelassa. El gran pilot Villoresi va haver de conformar-se amb la marca de la volta més ràpida, ja que una avaria mecànica el va obligar a l’abandonament.

El meu pare, un enamorat de l’automòbil i de la velocitat, em va portar amb ell malgrat que jo només tenia sis anys. Ho vaig viure amb més emoció que ningú: ja havia acariciat uns dies abans un d’aquells bòlids! I és que els cinc procedents d’Itàlia havien arribat amb vaixell i dos van ser aparcats al garatge Subirana, on el meu pare sempre havia estacionat el seu Fiat.c i

Uns 300.000 espectadors van inundar el 1946 el nou circuit, molt espectacular

Els cotxes dels pilots italians van arribar a Barcelona en vaixell