El drama del meló

Ve a dinar el nostre amic Àngel i passem una estona molt entretinguda, sota la vinya borda de l’hotel Montsoliu, parlant de melons. L’Àngel té la teoria que el meló s’ha sofisticat, per raons incomprensibles i que, en una època en què n’és el temps i que n’hi hauria d’haver molts i de tots els preus, comprar un meló és una despesa. Ha passat com amb les factures de casa, que anaves pagant sense fer-ne cabal i que de cop representen una part important del pressupost. Bé, no tant, però un meló que pesi una mica de seguida val nou o deu euros. I sense cap garantia que surti bo. Ara fa temps que no trobo el senyor que agafa un meló amb les dues mans i para l’orella. És un gest reverencial que no he vist fer amb cap altra fruita. El bon triador de melons és una figura molt rara i apreciada, d’un art incomunicable: se’n sap o no se’n sap. També hi ha moltes mitges virtuts: quan arriba a casa i l’enceta, el mateix senyor, que semblava que en sabia tant, s’exclama: “Ha sortit pepino!”.

A mesura que els melons han anat pujant en la consideració ciutadana, les etiquetes han portat cada cop més daurats i més escuts nobiliaris. En una època de reculada general de l’heràldica, un dels seus refugis han estat els melons.Què tenen a veure els melons amb la noblesa? És un misteri. No crec que hi hagi molts terratinents amb títol que es dediquin a criar melons. I si ho fessin, hi posarien la seva ensenya? Un meló és una fruita que creix trabucada pels camps, en una planta de temporada sense suc ni bruc: no té la puixança erecta del blat, el prestigi revellit de les oliveres ni la liquidesa comptable dels caps de bestiar que seran pernils i espatlles al forn. Un meló és un cap amb tendència al cretinisme.

Darrerament s’han inventat un munt de qualificacions per anar ennoblint encara més els melons: gran selección, prèmium, etiqueta negra. És el mateix que ha passat amb el pernil, el vi, l’oli i, en certa manera, amb el pa i la sal, a mesura que han anat esdevenint productes

En una època de reculada general de l’heràldica, un dels seus refugis han estat els melons

de gamma alta. Amb la diferència que, després de sofisticar-se, refistolar-se i arribar a les puntes més extremades de l’exquisidesa que es fa pagar, s’han diversificat en moltes qualitats i preus. El meló, de moment, es troba en aquella fase expansiva, feliç en una bombolla de fulles palmades.

L’Àngel imagina que arribarà un moment que el meló serà tant o més car que el pernil i que la gent es recomanarà restaurants per menjar meló amb pernil: “Allà hi posen molt de meló!”. Seria el contrari del que abans passava quan la gent es deien uns als altres: “Hi posen molt de pernil!”.

Quines ganes de menjar meló. Tallar les dues puntes amb una eina que tingui les marques de l’esmolet, obrir-lo pel mig, enretirar les llavors amb la mica de bava carbassa, amb una cullera de sopa, treure la pell de baix amb un tall transversal, finíssim, i anar-ne fent daus, rodons i amples del cul, quadrats i estrets de la punta. Quina delícia. Felicitats pel qui ha triat el meló!