La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pigmalió al Gran Teatre
El musical ‘My fair lady’ pren avui i demà l’escenari del Liceu en versió semiescenificada
Els grans musicals tornen al Liceu. Fa tres anys el Candide de Leonard Bernstein va arribar al coliseu líric de la Rambla i avui i demà és el torn d’un altre clàssic del gènere: My fair lady, la comèdia musical de Frederick Loewe que, basada en el Pigmalió de Bernard Shaw, va estrenar el 1956 Julie Andrews. Però a Hollywood seria Audrey Hepburn –que repetia una vegada i una altra a la versió doblada al castellà “La lluvia en Sevilla es una maravilla”– l’encarregada de donar vida a la protagonista, Eliza Doolittle, una florista de classe baixa i accent cockney. Un filòleg aposta que la pot convertir en una dama refinada de parla elegant.
La del Liceu serà una My fair lady semiescenificada i arriba amb l’aval d’un gran èxit en les tres funcions al Grange Festival de Londres, d’on venen els protagonistes, Ellie Laugharne, Steven Pacey, Richard Suart, Peter Polycarpou, Nadim Naaman i Susie Blake, que uniran les veus i actuacions a les del cor i l’orquestra del Liceu. El responsable del projecte és el director d’orquestra sevillà establert a Londres Alfonso Casado Trigo (Alcalá de Guadaira, 1984), que ha estat director musical al West End de títols com ara Els miserables, El fantasma de l’òpera i Miss Saigon ,ique ha dirigit l’OBC a L’Auditori amb grans musicals.
Casado opina que “és molt positiu que el Liceu obri les portes al musical”, i afegeix que “en aquest cas l’estil en què està escrit encaixa bé amb la resta de la programació i amb la música simfònica, perquè les orquestracions estan pensades per a un conjunt d’aquesta mida: així brillen”. A My fair lady l’anomenen, recorda, “el musical perfecte”, i Casado recorda que per a la protagonista, l’Eliza, es requereixen unes qualitats tècniques com a cantant més pròximes a les de l’òpera que no pas al musical contemporani, pel registre i l’estil en què està escrit el paper.
“I això es combina –diu– amb un llibret molt ben escrit que necessita actors més pròxims al teatre amb artistes d’òpera que controlin la tècnica vocal. És un títol perfecte perquè els que busquin qualitat musical la trobin, però després se sorprenguin amb la resta d’accents d’aquest musical més pròxims al teatre parlat. El professor Higgins de vegades canta, però gairebé tot ho fa parlat en ritme: hi ha dues tècniques que conviuen dins una mateixa partitura”. Guy Unsworth ha estat el director d’escena en una versió en què, explica Casado, els actors coneixen els papers de memòria i hi ha elements per contextualitzar les escenes i molta interacció, “com si hi hagués una obra de teatre davant l’orquestra”.
El director musical conclou que si bé alguns musicals contemporanis populars no encaixarien gaire en un teatre d’òpera, les obres de Rogers & Hammerstein, Loewe, Gershwin, Bernstein, Sondheim o Porter sí, ja que és “una música molt identificable a la música moderna, contemporània, en el que seria l’equivalent a la música seriosa clàssica”.c
El musical que dirigeix Alfonso Casado Trigo acaba d’aconseguir un gran èxit al Grange Festival de Londres