La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Sorry, sorry, sorry...”
Els Jocs de la Pandèmia Adormida per l’estat d’emergència, Tòquio es disculpa davant la família olímpica: tots hem estat tancats als hotels, en una quarantena de tres dies
Assegut a la plaça D18, engego el mòbil i sento que tot això no em portarà enlloc. S’il·lumina la pantalla, llegeixo: “Tòquio 2020 no descarta una cancel·lació d’última hora”. Diria que em cauen les pilot... Diria que em cau l’ànima als peus.
(...)
Fa més d’un any que preparo aquest viatge –amb la corresponent suspensió del 2020–.
Fa dos mesos que responc a un correu electrònic diari de l’organització.
Tòquio 2020 m’ha convertit en un CLO i en un ICON. M’ha fet baixar l’aplicació del Salesforce, el COCOA i el Covid-App. M’ha fet enviar-li l’Activity Plan per partida triple, unes vegades per correu electrònic, d’altres descarregant-lo en ICON, i m’ha obligat a canviar-me d’hotel per integrarme a la bombolla olímpica.
Tòquio 2020 m’ha fet llegir-me documents de 125 pàgines, plens d’instruccions i recomanacions, sempre en anglès (o en japonès). M’ha sotmès a dues PCR abans de l’enlairament i a una altra al moment d’aterrar. I m’ha convidat a negociar amb agents japonesos, funcionaris del consolat de Barcelona, voluntaris olímpics, metges i fins i tot amb un tècnic romanès que m’havia trucat des de Bucarest per ajudar-me en la gestió de l’Activity Plan.
Per Tòquio 2020 m’he maleït en infinitat d’ocasions, i tot i això he decidit continuar endavant, ja que els olímpics (periodistes olímpics) som així.
Pujar a aquell avió que s’enlairava dilluns des de Barcelona, amb rumb a Dubai, i després a Tòquio, ha estat un galimaties.
El primer vol surt amb mitja hora de retard. Va ple i un pare de família em demana que li canviï el lloc:
–Vostè va sol, jo vaig amb els nens. Oi que no li fa res?
No em fa res.
Avanço unes quantes files fins a la plaça que ocupava aquell pare, i em veig assegut al seient central, entre dos paios de 120 quilos que viatgen amb les cames obertes. Ja no puc dir que no em faci res. El canvi m’importa.
Però ja està fet.
Sis hores entatxonat. Potser buscant espais oberts, miro Nomadland.
Em toca avançar de pressa per l’aeroport de Dubai, coses del retard del primer vol, però abans d’entrar a la porta d’embarcament em demanen més papers.
–Té el QR de salut japonès?
–El tinc.
–El passaport? La còpia de l’acreditació? Les targetes d’embarcament?
–Aquí les té.
(Somric, tot va bé.)
–Les PCR?
–També, són a la pantalla del mòbil, ja ho veu.
El funcionari dels Emirats aixeca la vista, em clava la mirada.
–No les ha impreses...? De debò que NO LES HA IMPRESES? (...)
No les he impreses.
Coll...
–Busqui una impressora, i de pressa.
Mentre comença l’embarcament del vol EK318 a Tòquio, busco una impressora per l’aeroport de Dubai. Una funcionària avorrida em fa el favor:
–Enviï’m els documents per correu i ho arreglem.
Els hi envio.
Suo.
Ho aconsegueixo. Embarco cap a Tòquio.
L’avió va semibuit. Només la família olímpica entra al Japó. Viatgem amb esportistes d’Hongria, les Seychelles i Maurici. Hi ha dues places per barba.
Deu hores de vol. M’empasso un documental sobre Lance Armstrong i un altre sobre Maradona. Cap d’ells no va ser llegenda olímpica, no tenen l’esperit.
Per entrar a Tòquio toca una altra PCR, ens alineen com a un ramat, ens demanen 700 documents,
Tòquio 2020 m’ha fet un CLO i un ICON; m’ha fet baixar-me l’app del Salesforce i el COCOA
Per entrar al Japó ens demanen una altra PCR i ens retiren passaport i acreditació; ens hem d’esperar tres hores
ens retiren el passaport i la còpia de l’acreditació i ens asseuen en una sala de l’aeroport mentre verifiquen que tot sigui correcte.
La meva plaça és la D18. –Sorry, sorry, sorry...–van i venen els agents japonesos.
Fa dues hores i mitja que estic assegut a la plaça D18 i llegeixo al mòbil:
“Tòquio 2020 no descarta una cancel·lació d’última hora”.
PD: He aconseguit entrar a la bombolla olímpica, esclar que sí. I ja estic a punt per enviar les cròniques d’enviat especial des de Tòquio. Però aquesta que acabeu de llegir s’ha fet a l’hotel Shiba Park, una habitació rusc amb vista a un pati fosc, escenari d’una quarantena de tres dies que em farà un home més fort i reflexiu. Com a Lost in translation, però sense vistes (i sense Scarlett Johansson).c