“Encara em pregunto per què sent nens ens van enviar a la guerra”

Que bé que està en aquesta casa. Aquí vaig néixer, com l’avi, el pare, i els meus fills també. Qui va fer aquesta casa? El meu besavi, a finals del XIX. A què es dedicava?

Al camp. Som una família pagesa.

Què conreaven?

Cereal, blat de moro, raïm, oliva, albergínia blanca... Li regalo unes llavors, tingui.

Gràcies! A quina edat va començar?

De nen, i també jugava molt, i estudiava... però poc. Dibuixar sí que m’agradava!

Veig en aquestes parets pintures seves. Vaig començar a pintar després de jubilarme. La meva dona m’hi animava.

Va morir?

Fa sis anys. Des d’aleshores, ja no pinto. Ni faig mobles, com aquelles butaques.

I què fa ara?

Vaig al casal i converso amb senyores, tan pendents del mòbil... Jo ho prohibiria!

Què recorda de la guerra?

Als del 1920 ens van enviar el 1938 a la guerra, amb tren, fins a Vic. Tenia 17 anys.

Estava espantat?

Era una aventura! Rèiem, fèiem broma, érem joves i despreocupats, veia paisatges bonics, i vaig escriure un poema...

Però anaven a una guerra!

No vaig entendre què és la guerra fins que vaig veure un noi amb les cames amputades.

On ho va veure, això?

Després de Vic, vam anar a Calaf, a peu a Sanahuja, Tírvia, Castellnou, i a Lleida i Seròs, al Segre. Les balesxiulaven. Era sanitari. El vaig portar en una llitera.

Va passar molta por?

Ens donaven conyac. I si no avançaves, un comissari nostre t’engegava un tret per l’esquena. Jo no sabia si tenia por o què tenia. Podia morir cada dia, això era tot!

Després el van enviar a l’Ebre?

Sí, en camions Katiuska, i amb molts biberons com jo. Vaig ser a Móra la Nova. I a Tivissa, on recordo una dona: “Té alguna cosa de menjar? Tinc gana”, vaig demanar. “Fillet, jo també en tinc”, em va dir ella. Però em va donar quatre avellanes.

Va arribar a travessar l’Ebre?

No.

Va ser molt afortunat!

Sí. No vaig morir perquè quan el tren sortia de Manresa vaig mirar a la muntanya de