“Aquests joves no tenen res a perdre”

Indignació i enfrontaments a la ciutat de Pereira, un dels centres de la revifada protesta colombiana

Queia la tarda i el més gran dels fills de la Yolanda, el de 16 anys, havia pres possessió de la ubicació des de la qual pretenia defensar-se davant un possible avanç de la policia, uns metres endavant. Com a protecció portava un casc groc en el qual estava escrit amb un retolador “Primera Línia de Pereira”. El seu rostre, com el d’altres nois, estava tapat amb una samarreta blanca. L’objectiu no era ocultar la seva identitat de les autoritats, sinó prevenir l’impacte dels gasos lacrimògens. “Aquí els estic esperant, ells –per la policia– ens han fet molt mal”, va dir el noi, que sempre anava seguit per la seva mare, la Yolanda, com si fos la seva ombra.

Ella, una dona morena de més d’1,70 d’estatura, no portava casc, però sí una bandera colombiana que utilitzava com la seva capa protectora. Carregava també una ampolla d’aigua amb bicarbonat per contrarestar els efectes dels gasos lacrimògens. “No puc deixar que li passi res. He d’acompanyar-lo en la seva lluita, que també és la meva”, va dir la dona, que des de fa 17 anys treballa com a venedora ambulant. Si bé va aconseguir sobreviure els mesos de tancament gràcies a l’ajuda de diferents persones, està a punt de ser expulsada de casa seva, ja que deu cinc mesos de lloguer.

“Aquí el que busquem és suport, que els meus fills tinguin feina, estudis i sostre”, va explicar. Després d’una jornada de protesta contra el Govern d’Iván Duque convocada en el marc de la festivitat del dia de la Independència, i que fins aleshores havia transcorregut en calma, al voltant de 200 persones –majoritàriament joves– es congregaven a aquella hora als voltants de la governació de Pereira, la ciutat més gran de les tres que conformen l’eix cafeter, amb més de 700.000 habitants inclosa la seva àrea metropolitana.

Per a la Yolanda, com per a molts dels que estaven reunits allà, aquesta protesta era la convolien tinuació de les marxes de l’aturada nacional que va començar a finals de l’abril contra la reforma tributària que llavors havia presentat el Govern i que, entre d’altres coses, pretenia posar impostos a les classes més necessitades. Més endavant, l’Executiu de Duque acabaria per retirar aquella reforma, però aleshores el mal ja estava fet.

La violència amb què la força pública va respondre a les mobilitzacions populars en diferents parts del país, i l’actitud del Govern,

que els va assenyalar com a vàndals, va fer encara més gran la indignació d’un sector de la població, especialment els més joves. A Pereira, un dels detonants d’aquella indignació va ser l’assassinat de Lucas Villa, un líder estudiantil de la Universitat Tecnològica a qui van disparar des d’una moto l’11 de maig. Dies abans l’alcalde havia fet una crida a conformar xarxes de seguretat entre els diferents gremis i la força pública per restaurar l’ordre.

“Per a mi, a en Lucas el van perfilar. Ells van pensar que matant-lo perjudicarien les protestes”, va explicar l’empresari Roosevelt Álvarez. “L’efecte va ser el contrari, l’assassinat d’en Lucas va fer la volta al món, i els nois van acabar de perdre la por”, va dir aquest home que reconeix que l’aturada nacional, que va incloure el tancament de les principals vies del país, va portar grans problemes econòmics per al seu negoci. I per a l’economia de Colòmbia.

“Però això no és una excusa per deixar de sortir al carrer i demanar un país millor”, va explicar Roosevelt, que va sortir acompanyat per la seva dona, el seu fill i una parella d’amics. Tots en el grup reconeixien que el nombre de participants era molt menor que en marxes anteriors. “Jo no estic d’acord amb la violència amb què responen alguns sectors de les protestes. I tampoc amb la que ho fan alguns sectors de la força pública. Per això crec que tots hem d’arribar a un consens i buscar un país millor”, va afegir aquest home que diu sortir sempre d’hora per evitar els enfrontaments.

Molt a prop de la Yolanda i el seu fill, el Diego observava tota la coreografia entre els nois que atreure l’atenció de la policia i els representants d’algunes institucions del Govern que provaven d’actuar com a conciliadors. “Em fa molt mal això, perquè aquests joves no tenen res a perdre. Tenen un gran amor de pàtria, però se senten abandonats i atacats. Volen baralla”, va explicar aquest psicòleg que ha estat testimoni de les mobilitzacions des del començament i que prefereix no donar el seu cognom.

“Són protestes contra el Govern d’Iván Duque, però també contra l’expresident Álvaro Uribe i la resta del sistema polític que ens ha governat en les últimes dècades”, conclou el Diego, a qui per moments se li talla la veu. Reconeix que han estat mesos molt dolorosos, especialment per als joves que van decidir alçar la veu d’una manera en què generacions anteriors no s’havien atrevit a fer-ho.c

Un dels detonants va ser l’assassinat del líder estudiantil Lucas Villa, a qui van disparar des d’una moto

“Cerquem suport, que els meus fills tinguin feina, estudis i sostre”, diu la Yolanda, venedora ambulant