La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un ICF dividit va assumir els avals amb el vot de qualitat del president
El pagament al Tribunal de Comptes origina la primera dissensió seriosa al Govern
No només hi va haver dissensions entre els dos socis del Govern, Esquerra i Junts, respecte al pagament de la fiança de 5,4 milions d’euros al Tribunal de Comptes per l’acció exterior de 34 excàrrecs de la Generalitat. També hi va haver divisió en l’Institut Català de Finances (ICF), l’ens de caràcter públic designat per decret llei del Govern per aportar els avals de 29 d’ells en cas de no trobar-se un banc, com ha estat el cas. Segons ha pogut saber La Vanguardia, la direcció de l’ICF va assumir l’encàrrec dimecres a la tarda després d’una votació en què tres dels seus membres s’hi van mostrar favorables (tots ells d’adscripció política) i tres més en contra (independents). La resta, abstencions, entre ells el conseller delegat, Víctor Guardiola. El vot de qualitat del president de l’organisme i a les files d’ERC, Albert Castellanos, va decantar la balança.
Castellanos és, a més, l’únic càrrec que signa els avals. La discussió en la reunió de l’ICF es va centrar en el fet que aquesta entitat només concedeix avals quan té darrere un contraaval. Els tres membres que hi van votar a favor es van remetre al decret llei firmat pel Govern, que capacita l’ICF.
La votació va tenir lloc una vegada l’ICF es va assabentar del replantejament del conseller d’Economia, Jaume Giró, que dimarts en roda de premsa després de la reunió del Govern va afirmar que no vol que els treballadors de l’entitat financera pública “corrin riscos”. L’endemà se’n va desdir en seu parlamentària i li va assignar el pagament de la fiança. Giró va replantejar la seva posició després d’una reunió que va mantenir amb Pere Aragonès al seu despatx al Parlament de Catalunya. El president de la Generalitat va reclamar al conseller que activés l’ICF. Pocs minuts després, el titular d’Economia anunciava la rectificació de viva veu a l’hemicicle.
Amb tot això, la relació entre els socis del Govern torna a estar enrarida. A compte precisament del paper que havia de tenir l’ICF s’ha desencadenat la primera topada seriosa de la legislatura entre
ERC i JxCat, quan ni tan sols han transcorregut dos mesos de mandat.
El protagonista principal d’aquest primer xoc –després de la polèmica de mitjans de juny per l’assistència o no a un sopar en què participava també el rei Felip VI que finalment va quedar en una tempesta en un got d’aigua– és, sens dubte, el conseller d’Economia. I és que aquests dies Giró ha estat en el centre dels focus per la seva negativa inicial a activar l’ICF. Les disputes internes, en tot cas, hi són, però no s’airegen. “La diferència respecte a la legislatura anterior és que, de moment, ara hi ha menys soroll, perquè les diferències s’esbomben internament i externament no transcendeixen”, han explicat a La Vanguardia fonts del Govern.
Mitjans de JxCat precisen que això és així en part perquè la interlocució entre Aragonès i el número dos del Govern i principal representant de la formació de Carles Puigdemont, Jordi Puigneró, és “fluida i efectiva”, cosa que contribueix a “sufocar els conats de discrepàncies” sense més problemes. Tot i així, les mateixes fonts reconeixen que “la desconfiança torna a ser-hi present”, si és que alguna vegada havia desaparegut, en la relació entre els socis, però, “encara que siguem més o menys com sempre”, amb la ferma determinació de “preservar l’estabilitat del Govern”.
Però amb la qüestió de l’ICF les tibantors van tenir lloc tant dins del Govern com entre els tres partits independentistes presents al Parlament. Dimarts, quan encara dominava el discurs que l’entitat pública no es faria càrrec de l’aval de 5,4 milions, la CUP va avisar ERC i Junts que no estava disposada a validar la setmana que ve a la Cambra catalana el decret llei de creació del fons dotat amb 10 milions d’euros per pagar la fiança. Dues raons van esgrimir els cupaires: primera, que no té sentit aprovar una norma que el mateix Govern no hauria complert, ja
Malgrat les diferències internes, la interlocució entre Aragonès i Puigneró és “fluida i efectiva”
Castellanos, a les files d’ERC, és l’únic que signa els avals enviats al Tribunal de Comptes
La CUP va avisar Junts i Esquerra dimarts que no validaria el decret si la Generalitat no cobria els afectats
que el decret recull negre sobre blanc que l’alternativa o pla B a l’aval d’una entitat financera és l’ICF; segona, que el Govern ha de donar resposta a uns afectats per la fiança que han estat sancionats seguint directrius de la Generalitat.
Però la picabaralla entre bastidors més seriosa va ser entre ERC i JxCat. Els republicans asseguren que es van assabentar de la decisió de no “sotmetre a cap risc” els servidors de l’ICF durant la roda de premsa de Giró. Junts va fer pinya amb el conseller i va retreure a ERC els dubtes, segons la seva opinió, que va expressar fa dues setmanes davant la possibilitat que fos la Generalitat qui garantís l’aval.c
La decisió de Puigdemont de prescindir dels serveis de Jordi Baiget com a conseller el juliol del 2017 va tenir molt sentit. El polític havia declarat que ell estava disposat a anar a la presó, però el patrimoni era també de la família, i amb això no hi volia jugar.
Això de Baiget, que durant el judici de l’1-O va declarar que “la via unilateral era una irresponsabilitat”, va ser un acte aïllat però públic i amb conseqüències. Va visualitzar els riscos i els va considerar, a més de generar el dubte. Aquest recel, davant de processos fonamentalment sentimentals, és mala peça al teler.
Mirar enrere és interessant quan el dia a dia polític és canviant i convuls. I així, ni que fos un el del dubte, els riscos que van prendre alguns dirigents amb les seves decisions respecte al procés demostra que van ser actes conscients.
Superada la qüestió, el focus plana ara sobre les dues institucions que han propiciat la polèmica dels avals per a aquests 34 excàrrecs de la Generalitat i que necessiten retre comptes davant l’erari. Els diners públics, vaja.
D’una banda, el Tribunal de Comptes. Les seves auditories busquen que els diners gastats s’hagin fet en conformitat, eficiència i rigor amb les autoritats. El mateix que per a la Cour des Comptes francesa, la Corte dei Conti italiana o la Bundesrechgnungshof alemanya.
Així, encara que l’òrgan sigui homologable a les rutines europees, l’independentisme busca convertir-ho en un enemic. Raó en tenen. La caducitat de les persones que el dirigeixen és un punt feble i criticable. Però com passa a Catalunya. Aquí ho tenim tot caducat. Sindicatura de Comptes, Corporació Catalana, Consell de Garanties, el CAC... Millor no seguir.
Sobre l’Institut Català de Finances (ICF), l’altre actor en el debat d’aquests dies, la profunditat de la controvèrsia és més gran. Que sigui la mateixa Administració qui avali la devolució d’uns diners gastats en una acció irregular per un gestor públic té poc sentit.
Molt més quan aquesta institució no pot ni deixar ni avalar diners a un particular (sí a autònoms) ni, d’altra banda, quan hi ha una negativa de les entitats bancàries que són, a més, les que aporten fons a la institució financera.
Que els funcionaris i els directius estiguin disposats en diferit i sota la seva responsabilitat, diguem que patrimonial, al fet que l’ICF s’impliqui en l’aval que sol·licita el Tribunal de Comptes no sembla un argument de pes. Ni comptable ni legal, com bé sap el conseller d’Economia, Jaume Giró.
Les pressions que van sobrevolar sobre el seu cap per acontentar els interessos polítics en joc són elevats. Només així
Mirar enrere és interessant quan el dia a dia polític és canviant i convuls
s’entén la pregunta de la diputada Elsa Artadi sobre la qualificació dels bons perquè el conseller, amb una finta estil Messi, anunciés l’ús de la cobertura de risc complementari per cobrir els avals que va ser el que s’havia acordat al despatx del president Aragonès minuts abans. Tota una gran novel·la de les que agraden a Giró.