Els Jocs de la pandèmia

Aquest migdia, hora espanyola, s’inauguren a Tòquio els Jocs de la XXXII Olimpíada que s’haurien hagut de celebrar l’any passat, que la pandèmia va obligar a ajornar i que han quedat completament condicionats pels efectes i les conseqüències que pugui tenir sobre ells la covid. En la seva història moderna, el moviment olímpic ha afrontat reptes com les suspensions provocades per les dues guerres mundials, la irrupció del black power i els boicots de països durant la guerra freda. Però mai fins ara el Comitè Olímpic Internacional (COI), la ciutat i el país organitzadors havien tingut davant un enemic invisible que amenaça d’irrompre –de fet ja ho està fent– en la família olímpica i provocar que el que hauria de ser la gran festa mundial de l’esport desemboqui en un alt nombre de contagis. De moment ja hi ha hagut gairebé un centenar.

Per tractar d’evitar-ho, les autoritats locals i els organitzadors de Tòquio 2020 han implementat una quantitat exhaustiva de protocols i mesures sanitàries de compliment ineludible per esportistes, tècnics, jutges i periodistes, obligats a viure en bombolles i controlats per GPS; és a dir, tot el contrari a l’esperit de convivència, camaraderia i intercanvi de cultures que hauria de ser una vila olímpica.

Els Jocs arrenquen en una ciutat que ahir va registrar 1.979 nous casos de covid, la xifra més alta en els últims sis mesos. El Japó, que va superar amb registres molt baixos la primera onada, està veient com la quarta s’ha desbocat, en part perquè només un 20% de la població està vacunada. Això va obligar a decretar l’estat d’emergència a Tòquio el 12 de juliol. Una decisió que ha donat més arguments a una població que majoritàriament s’ha mostrat contrària als Jocs, fins al punt que al juny més del 80% volia que es cancel·lessin o posposessin una altra vegada.

Aquest és el context en què avui s’encendrà el peveter en una cerimònia en un estadi olímpic sense públic, sense les aclamacions de la grada a les delegacions, i marcada fins al final per alguns escàndols que han suposat la dimissió del director artístic de la cerimònia i del compositor de la música. No hi haurà comunió entre esportistes i espectadors durant les dues setmanes dels Jocs, i fins i tot els guanyadors de medalles hauran de penjar-se-les al coll ells mateixos, per descomptat amb mascareta.

Sense públic local ni visitants estrangers, amb els costos derivats de la cancel·lació de l’any passat i l’afegit de totes les mesures anticovid, les pèrdues per a l’economia local nipona i per al comitè organitzador seran abundants.

Val la pena, en aquestes circumstàncies, celebrar els Jocs? Malgrat tots els obstacles, seran el moment culminant de milers d’esportistes que fa anys que es preparen per a aquesta cita i que, encara que sigui descafeïnada, es mereixen poder disputar-los. Però és que al voltant dels Jocs Olímpics hi ha un ecosistema que mou desenes de milers de milions. La pandèmia ha fet dels Jocs de Tòquio els més cars de la història, i tornar a cancel·lar-los podria tenir per al Japó un cost de 19.000 milions d’euros. L’únic que té autoritat per suspendre la competició és el COI, i fer-ho li sortiria molt més car al comitè organitzador que al COI, que seria indemnitzat. Hi ha milers de milions en joc en contractes televisius, patrocinadors i drets d’explotació. Per això the show must go on encara que sigui amb instal·lacions buides, esportistes tancats a les seves bombolles i la majoria de toquiotes en contra.

Si s’acaba produint un augment de casos de covid, no serà responsabilitat del COI sinó que serà el Govern japonès qui en pagarà les conseqüències, la qual cosa podria costar-li molt car al primer ministre Yoshihide Suga a tres mesos de les eleccions generals. El 8 d’agost en tindrem la resposta.c

Tòquio 2020 arrenca avui sense públic, amb esportistes ‘bombolla’ i amb por del virus