Falques i afegitons

Tots, en una mesura o una altra, fem servir fórmules d’aquelles que permeten rematar una frase o reafirmar-nos en les nostres expressions. Són gairebé inevitables i, encara que no hi ha dubte que formen part dels vicis del llenguatge, també poden arribar a constituir gairebé un estil propi.

“Oi que sí que sí?”, es preguntava de vegades un polític de memòria i poder encara recents. I fins i tot feia gràcia, què volen que els digui (això també és recórrer a una falca)...

D’altres són pitjors o, al meu cap, de pitjor record. El “mire usted” del qual tant abusava Aznar en les seves declaracions i entrevistes i que encara avui utilitza, o els clàssics i eterns “se m’entén?”, “m’explico?”, “comprèn?”, “entesos?”, “etcètera”, que també serveix per coronar enumeracions: “i etcètera etcètera”.

“Bueno” o “bé”, arrossegant les vocals, és un altre tic al principi d’una resposta. I permet guanyar temps i ajudar a trobar alguna excusa. Més avall en la gradació hi ha l’“eeeeh” que dubta abans de parlar. I “esteee” només es disculpa si el que l’empra és argentí i, si pot ser, entrenador o jugador de futbol. El més nostre és el “vale?” al final de cada locució o, per descomptat, rematar amb un sonor renec ben castís l’asserció de què es tracti. Per alguna cosa a Xile, a més de gallegos, als espanyols ens anomenaven coños. Però en realitat n’hi ha gairebé tants com parlants. I pitjor encara, de tant en tant n’apareix un que es repeteix i expandeix com si fos una mena de virus. Una pandèmia diferent de la que patim.

I d’un d’aquests els volia parlar avui. Perquè gairebé no hi ha ni declaració de polític ni reportatge sobre ells que es preï que no acabi abusant de l’afegitó “com no podria ser d’una altra manera”. Hem posat en marxa les mesures més adequades i, com no podria ser d’una altra manera, són les mesures més adequades.

Els confesso que, ja em disculparan, és sentir la frase en qüestió i dubtar seriosament de la capacitat mental i les intencions del parlant. Em crispa especialment i notablement. Em sap greu, però és així. És molt probable que sigui per part meva una reacció exagerada, però em sembla un signe dels temps la frase “com no podria ser d’una altra manera”, també en la seva versió, més emfàtica encara, “com no pot ser de cap altra manera”.

Em pregunten vostès pel perquè del meu malestar? Doncs és molt senzill: la majoria de les decisions i les situacions a les quals aquelles decisions ens porten gairebé sempre poden ser d’una altra manera. És més, molt poquetes coses justifiquen aquesta falca infame que no podria ser de cap altra manera que com ha estat.

Així que la sento començo a interrogar-me sobre quantes altres formes possibles hi hauria d’abordar el problema o la qüestió. I acabo irritat i marejat. Pitjor encara, i per això gasto aquest article en un tema tan aparentment banal, tinc l’afegitó del “com no podria ser d’una altra manera” com un símptoma inequívoc de la mandra mental i la rigidesa gairebé delictiva de la gestió pública en aquests anys tan complicats. Mirin la cara dels que invoquen que les coses no poden ser ni podrien haver estat d’una altra manera i els asseguro que tindran gairebé immediatament les ganes de canviar-los de posició i poder per fer que les coses siguin, aquesta vegada sí, d’una manera diferent.

A Catalunya la plaga s’ha fet contumaç i resistent. I ara fan servir la frase tota mena de càrrecs i subalterns, també periodistes. I, ho sé, ja ho he dit, no la suporto. Perquè no hi ha dubte que podríem haver fet les coses de moltes altres maneres.c

És sentir “com no podria ser d’una altra manera” i dubtar de la capacitat mental del parlant