La Vanguardia (Català-1ª edició)
Elvira Dyangani: “Ara volarem”
La nova directora vol convertir el Macba en ‘el museu dels afectes’
Energia, carisma, audàcia, valentia, curiositat, frescor, cosmopolitisme, originalitat, determinació... La presentació d’Elvira Dyangani Ose (Còrdova, 1974) ahir com a nova directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) va ser inusualment fecunda en elogis i mostres d’admiració, seguint la reacció en cascada que va provocar la notícia del seu nomenament a les xarxes socials i que els últims dies havia quedat mitigada per una polèmica a què ella era totalment aliena: el cessament de la conservadora en cap, Tanya Barson, i del responsable de programes públics, Pablo Martínez, i un canvi d’organigrama en què la directora quedava suposadament per sota del gerent, Josep Maria Carreté.
En menys d’una hora va deixar clar que és ella qui mana. “Soc la directora del Macba i el gerent no està per sobre del meu paper. Tots els departaments que tenen a veure amb continguts, amb la visió de la institució i amb el seu desenvolupament futur em repercuteixen”, va assegurar. I, davant el silenci del director sortint, Ferran Barenblit, i dels representants del consell general del museu (l’alcaldessa Ada Colau, la consellera Natàlia Garriga i la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes), també va ser ella qui, en relació amb els acomiadaments, va reconèixer que “hi ha hagut coses que es podrien haver fet molt millor”. “Hi havia situacions que depenien d’una direcció anterior a la meva i poques coses hi podia fer. Al nou Macba hem de millorar la manera com ens adrecem a les persones. Però tirarem endavant. Mostrar la vulnerabilitat és com una pedra amb què enfortim el projecte de futur. I dir que ens hem equivocat és part d’això”.
“Volarem, però m’heu de deixar treballar”, va prometre. Elvira Dyangani, primera dona en el càrrec en els gairebé 26 anys de vida del centre, actualment dirigeix The Showroom Gallery, a Londres, i s’incorporarà al museu barceloní al setembre. Va començar parlant en català –es va formar com a historiadora de l’art i teòrica de l’arquitectura a Barcelona– i va passar al castellà perquè, va dir, l’estava escoltant la seva mare via streaming. “Els últims quinze anys de la meva vida, cada vegada que escrivia una carta per presentar-me a una feina sempre parlava de la importància que va tenir per a mi ser a Barcelona, estudiar aquí, formar part dels col·lectius que demanaven l’arribada del CCCB, de llocs com Hangar. Vaig fer la meva primera exposició a Can Felipa, i vaig venir al Macba, primer a veure una exposició de Siah Armajani i després, mentre treballava com a guia turística a la ruta del Modernisme, a fer la substitució d’una treballadora que s’havia posat malalta. I totes aquestes coses, per a una persona com jo, que vinc d’uns orígens molt modestos, van ser fonamentals per entendre què significa la cultura i la contracultura, el paper de les institucions públiques i privades i dels ciutadans a l’hora de prendre el que és nostre”.
La nova directora, que es mostrava sorpresa de veure’s envoltada de dones (Colau, Garriga, Grandes i María Dolores Jiménez-Blanco, directora de belles arts des de Madrid), “però dones intel·ligents, no només dones, i determinants”, no va voler revelar el seu projecte abans de compartir-lo amb el seu equip . Va avançar que volia fer del Macba “el museu dels afectes i de les cures”, “on passen coses memorables”, i sobretot un lloc “que reconeix els seus usuaris –veïns, espectadors, patinadors, turistes, comunitats i fins i tot els transeünts despistats– com la seva raó de ser”. Hi haurà, va avançar, programes que se solidificaran en projectes anteriors, com ara Habitació 1418, pensat per a adolescents, o la més recent conceptualització del Programa d’Estudis Independents (PEI), que admiro i agraeixo a Pablo Martínez la tasca feta, però també per als més petits i els més grans”.
I en aquest sentit va apuntar a dues assignatures pendents: “Revisar la nostra capacitat per crear audiències i mantenir i arribar a públics a llarg termini, i el vincle social, que és absolutament fonamental”. Elvira Dyangani considera, així mateix, que cal un model diferent del dels anys noranta, en què una figura en particular acostumava a determinar l’èxit d’una institució. “Aquell model institucional extremament ajustat als interessos i a les agendes individuals no és el model que vull per al Macba”.
La compareixença va tenir lloc un dia després que es fes públic el manifest Macba per venir, signat per 700 artistes, comissaris i agents del sector cultural, i en què, entre altres qüestions, es demanava de derogar l’organigrama aprovat pel consell general el 15 de juliol perquè Dyangani tingués l’opció de conèixer l’equip i poder pensar de manera dialogada i col·lectiva la millor estructura organitzativa per al desenvolupament del seu projecte. Doncs el canvi ja està en marxa, va assegurar. “L’organigrama és un organisme viu i l’estem adaptant amb la complicitat del consell, que m’ha donat la possibilitat de millorar-ne l’estructura”, va remarcar.
El Macba del futur, va concloure, ha de ser un museu “necessari”, un lloc que fomenti la pertinença i que els seus públics exigeixin el sentit de propietat. Això és fonamental per a mi”.c
La directora del museu soc jo, i el gerent no està per sobre del meu paper”
Dir que ens hem equivocat enforteix el nostre projecte de futur”
Volem transformar el Macba en un museu necessari”
Hem de millorar la manera com ens adrecem a les persones”
Per a mi els usuaris del museu són fins i tot els transeünts despistats”
El model institucional dels noranta, centrat en una persona, no m’interessa pas”
Oscar Hammerstein i Richard Rodgers van desfermar la polèmica el 1949 amb l’estrena a Broadway del musical South Pacific, un al·legat contra el racisme que va introduir el fenomen de la revenda d’entrades. Una nova producció és l’estrella del Festival de Chichester. /
vint anys de carrera deveu haver viscut de tot. Tot i això, han estat els últims mesos els vostres moments més complicats al món de la música?
Hem vist de tot, sí. Recordo una vegada un públic especialment hostil que ens va començar a tirar objectes a l’escenari: una guitarra espanyola, una bandera encesa... També vam tocar a Alemanya o a Colònia, davant motards totalment borratxos que no coneixien ni una cançó del grup. Però sí que és veritat que aquesta vegada saps que és el teu públic el que ha vingut a veure’t, que et té tot l’afecte, però has de fer un sobreesforç perquè el concert sigui agradable. Entenc que, amb mascareta i sense poder-te moure de la cadira, no pots demostrar a la banda que estàs a gust i que t’està encantant el que estan tocant. I em preocupo de mantenir el grup al marge d’això.
Feu alguna cosa especial per adaptar-vos a aquests moments inicials més freds de l’actuació?
Doncs una cosa que no fèiem abans és fer una petita meditació, i ens va molt bé. Jo ja fa temps que ho faig a casa, i a poc a poc l’he anat integrant al grup. Ens relaxa i ens reconnecta amb l’escenari i amb el fet de comunicar-nos a través de la música.
El món de la música tindrà gires els pròxims anys o la covid farà que tot canviï radicalment?
Ho has preguntat al membre més pessimista del grup. Els meus companys diuen que ho tornarem a veure. Però jo, sincerament, crec que hi ha alguna cosa que ha canviat per sempre i que l’experiència, tal com la coneixíem, tardarem a veure-la i viure-la. Però tampoc no em vull desesperar.