Vocabulari d’abans

Paraules i conceptes que els nostres pares i avis no feien servir, bé perquè no existien, bé perquè no necessitaven un vocabulari refistolat i propens als contagis: empatia, resiliència, implementar, transgènere, espòiler, gestació subrogada, videoconferència, influencer, ergonòmic, procrastinació, perimetrar, preqüela i domòtic. L’adjectiu digital només l’aplicaven a les empremtes, i el concepte cibernètic –i l’omnipresent abreujament cíber– pertanyia al regne de la ciència-ficció. No s’omplien la boca amb anglicismes com feedback, briefing, coach, runner, fashion, trending topic, on fire, cash flow, random, celebrity, brainstorming, dress code, streaming o checklist. Tampoc s’encaparraven a sortir de la zona de confort, potser perquè havien nascut i crescut en zones en què el confort era a) una possibilitat remota o b) un luxe.

No parlaven de poliamor ,ni agendaven ,ni externalitzaven, ni se sotmetien a la loteria inexorable dels algoritmes. Tampoc no havien hagut de suportar realitats com el reggaeton i per fer-se els interessants no els calia apel·lar a adjectius com distòpic o disruptiu. A la cuina, no emplataven: es limitaven a posar les coses dins del plat sense fer escarafalls ni les contorsions coreogràfiques d’alguns xefs. I si visitaven un celler no se sentien enoturistes sinó bevedors afortunats. No eren ni turismofòbics ,ni vigorèxics ,ni homoparentals. Els telèfons que feien servir no eren intel·ligents i si necessitaven una contrasenya per accedir a algun àmbit reservat l’aprenien de memòria sense atribuir-li la condició de password. Eren més desconfiats i escèptics que conspiranoics, en una sobretaula no parlaven de feminazis, no deien mai tots-totes-itotis i als gin-tònics no hi afegien ni cardamom ,ni olidexia ni extractes de bava de cargol.

No els agradaven els abreujaments com presi, finde, promo, pel·li o furgo. Sabien que existien els vegetarians però no que s’imposarien tendències com el veganisme, cada vegada més estès. Si després de la feina anaven a prendre una copa, mai no tenien consciència de ser part de la litúrgia afterwork ni de combregar amb les ofertes d’una happy hour. Si els estafaven, no era per haver apostat temeràriament per bitcoins de rendibilitat avara i si duien bruses, abrics o bosses que imitaven la pell d’un lleopard o d’una zebra, no ho feien per seguir la moda animal print sinó per impressionar les companyes de bingo. No tenien comunity manager ni menjaven cupcakes. D’una persona extravagant no en deien friqui i pronunciaven paraules com carmanyola amb una naturalitat més genuïna que quan avui parlem de tàpers. I quan els ensarronaven amb notícies falses o mentides, no se sentien víctimes de fake news sinó enganyats a seques.

Els nostres avis i els nostres pares no feien servir adjectius com ‘disruptiu’ o ‘distòpic’