La Vanguardia (Català-1ª edició)
Plensa: “Les meves portes al Liceu seran una invitació a entrar-hi”
A l’escultor l’il·lusiona compartir espai a la Rambla amb Miró
Jaume Plensa està il·lusionat amb els projectes que li ha proposat de fer el Liceu. Acabat d’arribar de Riad, on ara inaugura una exposició –“era el meu primer viatge en 15 mesos”–, l’artista barceloní atén el telèfon a La Vanguardia per comentar la filosofia que hi ha darrere la intervenció artística que estudia per a la portalada del teatre de la Rambla, tal com va publicar ahir en exclusiva aquest diari.
Tant l’artista com el Liceu guarden gelosament el secret dels detalls, però la simulació a què ha tingut accés aquest diari indica que es tractaria de tres reixats de ferro creats a partir de lletres de diferents alfabets, un distintiu de l’escultor. El mecanisme d’obertura no queda clar. Podrien ser abatibles.
“Fa anys que treballo en les portes; vaig fer moltes instal·lacions amb ferro colat, però, honestament, no havia fet mai res en funció de”, comença dient Plensa. “El concepte de porta em fascina, té una simbologia extraordinària: allà prens la decisió d’entrar i sortir –assegura–. Quan vam fer l’exposició del Palau de la Música vaig demanar que poséssim alguna peça fora perquè hi havia d’haver un vincle amb l’exterior, i el Liceu té un Miró extraordinari al davant. La porta és el vincle amb la societat i la realitat. Pren una força increïble”.
Compartir espai a la Rambla amb Miró és un dels aspectes que més l’il·lusionen d’aquest projecte. “De petit, Miró i Calder eren els meus herois, i ara, si Déu vol, serem veïns. Miró també estaria content de saber que faig això”.
Per Plensa, que just ahir per fi rebia en aquesta pandèmia la visita d’una galerista de Nova York al seu estudi, una porta és més un vincle que no pas una protecció. “La meva obra sempre ha buscat un cant a la vida –adverteix–. I no només això: un homenatge a la diversitat, a aquest món meravellós que tenim, ple de cultures, llengües i pells diverses. Amb això el Liceu ha de ser curós. Les meves portes han de representar aquesta invitació a tothom. Tothom és benvingut per celebrar la música”.
En aquest sentit, l’artista barceloní defensa la seva intervenció artística, encara en fase inicial, com una invitació a entrar, no pas a prohibir el pas. “Crec que l’edifici ho permet: tota aquesta zona, amb la marquesina d’època, que també és simpàtica, els llums que pengen... És interessant, no vull tocar res, només afegir el detall que li falta, que és la porta que s’uneix al mosaic de Miró i a tota la tradició de Gaudí a Barcelona”. “Crec que faltava –conclou– aquesta connexió de l’edifici amb la cultura vertebrant aquesta ciutat”.
Potser sí que hi ha una cosa que retiraria. “Aquelles papereres que hi ha davant del Liceu estan molt mal posades, sempre surten a la foto de la façana. Cinc metres més enllà ja no molestarien pas. Una nit hi aniré i les tallaré”, diu rient.
Plensa voldria que aquest projecte, que coincideix en el temps –“i això m’encanta”– amb el Macbeth de Verdi que li ha encarregat (no només l’escenografia sinó tota la idea i concepte) la direcció artística del Liceu, fos una cosa “inoblidable”. “Soc de Barcelona i és lògic que vulgui que la ciutat sigui preciosa. Aquesta peça no la cobro. Només es costeja la fabricació; no he acceptat honoraris: no és el moment adequat, i ja els guanyo en altres llocs”.
Què opina que siguin les institucions musicals les que el reclamin a Barcelona? “Elias Canetti sempre deia que el creixement és lateral. I jo sempre he crescut lateralment”.c
“No he acceptat honoraris, només es costeja la fabricació; no és el moment, i ja els guanyo en altres llocs”