Un exercici brutal d’estrès

Jocs amb mascareta. Els Jocs arrenquen amb una gran pressió sobre el COI, Tòquio i els esportistes

LAvui, entre les 13 h i les 16.30 h (hora catalana), se celebra la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Olímpic de Tòquio a realitat de la competició i l’angoixa de les distopies es creuaran als Jocs Olímpics de Tòquio, que comencen avui amb un any de retard. Es van cancel·lar durant les dues guerres mundials, però ningú no va fer atenció a aquell parèntesi. Hi havia coses més importants per fer i a què dedicar-se. També ara, i per aquesta raó –els estralls d’una pandèmia que no cessa–, el debat no està en els motius per suspendre aquests Jocs, sinó el contrari: per què se celebren?

Si pesessin més les evidències que no pas els compromisos econòmics i contractuals, no tindria sentit un esdeveniment que se sotmetrà a una prova d’estrès com cap altra en la història de l’esport. Tòquio oficiarà d’inquietant laboratori en un moment que l’escombrada de la covid no s’ha aturat. Sense un recorregut homogeni pel planeta, prossegueix la vacunació al món, sense doblegar el virus, que es manté entre nosaltres mutant de variants.

Sigui quina sigui l’onada actual –en aquest capítol la covid també envia informació dispar–, el seu impacte al món és alarmant. Es redueix la taxa de mortalitat, no de contagi. En diverses parts del món s’eleven les xifres d’infecció a les dramàtiques cotes de gener, quan es va començar a entaular la batalla entre la màxima letalitat del virus i l’efecte de les vacunes. És un combat que està molt lluny d’acabar-se. Tòquio 2020, versió 2021, ho confirma amb tota la cruesa.

Comencen uns Jocs que la majoria de la població japonesa rebutja. Queda enrere la velada designació olímpica a Buenos Aires, quan Tòquio va ser elegit i a tothom li va semblar de perles. Semblava molt natural l’elecció de la candidatura asiàtica després de Londres el 2012 i de Rio de Janeiro el 2016. Tòquio oferia totes les garanties que Istanbul –finalista en el procés– i Madrid no podien igualar, ni de lluny. En termes geopolítics i econòmics, no hi havia comparació. Des del pragmatisme olímpic, tampoc.

Davant la sospita del fiasco que s’acostava a Rio 2016, el COI va jugar sobre segur quan es va decidir per Tòquio a l’assemblea de Buenos Aires, el 2013, malgrat la catàstrofe nuclear de Fukushima, argument dissuasiu que van fer servir sense èxit les candidatures rivals. No es va produir el factor urani. El Japó organitzaria uns Jocs d’època, res d’aventures descontrolades, amb efectes negatius d’imatge, prestigi i poder per al COI.

Han passat set anys i l’edició olímpica de Tòquio representa tot el que el COI, el Govern i els ciutadans del Japó no voldrien viure, un malson imprevist, protagonitzat per les conseqüències devastadores d’un virus desconegut. No sense resistència interna, els Jocs es van retardar un any. Tot es manté com es preveia el 2020 –recintes impecables, minuciosa organització japonesa, competicions preparades, milers d’esportistes en acció–, excepte que la realitat és radicalment diferent.

El Japó té por dels Jocs i de la seva derivada sanitària en un país que ha controlat la pandèmia amb eficàcia, però encara amb un baix nivell de vacunació. Només un 20% de la població japonesa ha completat tot el protocol. Malgrat que les taxes d’infecció són baixes, Tòquio està en situació d’emergència oficial, pendent de les conseqüències d’uns Jocs Olímpics que se celebraran perquè els diners hi obliguen, no perquè siguin raonables.

A diferència de les competicions de llarg recorregut que s’han desenvolupat malgrat els contagis i la precarietat, els

Jocs s’identifiquen en una píndola que conté tot l’univers de l’esport, digerible en dues setmanes i en una ciutat, exposada a més a l’escrutini del món. És un brutal exercici d’estrès que adquirirà límits desconeguts per a Tòquio, el Japó, el COI i sens dubte per als 10.000 esportistes que hi participen, obligats a viure i a competir en una situació de control, vigilància i pressió psicològica sense parió.

Els riscos, que afloren per tot arreu –la por dels Jocs com un artefacte supercontagiador és tan evident com el recel dels japonesos en aquesta edició olímpica–, adquiriran una magnitud aclaparadora en els esportistes. Sobre cada un d’ells, des del campió més conegut fins a l’atleta més anònim, pesarà una responsabilitat extrema. Al gran tauler olímpic cada esportista serà una fitxa que no es pot permetre caure, a risc de provocar un efecte dòmino incontrolable. Competir en aquestes condicions suposa un desafiament que supera àmpliament la naturalesa de l’esport, per més exigent i olímpic que sigui.c

El gran esdeveniment se celebrarà perquè els diners hi obliguen, no perquè sigui raonable

JUAN IGNACIO RONCORONI / EFE