La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘Another brick in the wall’
Fa un any érem uns supervivents i no teníem ni puta idea del que ens havia passat. Pensàvem, ingenus de la vida, que no ens continuaria passant. L’estiu del 2020 vam sortir en estampida de casa sense voler que se sabés el que faríem. Feia mig any que traficàvem amb influències amb els metges per saber si el nostre familiar, amic o conegut li guanyava la mà al virus. Llavors necessitàvem confirmar que tancant-nos a casa no arreglàvem el problema i vam escampar la boira com si el virus ens hagués robat una dècada i no només una primavera.
No vam entendre que quatre mesos abans s’haguessin suspès els Jocs Olímpics de Tòquio i enviats a fer punyetes fins al 2021.
Vaig anul·lar els bitllets d’avió al Japó pensant que una olimpíada, com l’amor, “no tiene horario, ni fecha en el calendario, aunque las ganas se junten”, que canta Roberto Torres a Caballo viejo.
Un any després estem pitjor i amb Tòquio fet pols.
Té molt de mèrit ajornar uns Jocs Olímpics, celebrar-los sense públic i amb l’anomenada família olímpica ficada en una bombolla i en un GPS on, gairebé sota jurament, se’ls impedirà moure’s més enllà dels escenaris esportius i els hotels. A uns Jocs a l’hotel amb una mà s’escriu i amb l’altra es recorda la parella. I res més.
Davant tant d’ordre vaig baixar de l’avió i de les anelles olímpiques amb una tristesa que no puc aguantar. Uns Jocs Olímpics són (també) ensumar la ciutat, l’ambient, els carrers .... No és el mateix Londres 2012 a Hyde Park que a East Ham, el barri on van prometre que la ciutat olímpica seria una teràpia ràpida a tots els seus problemes d’extrema penúria i on, sense entrenar-se,continuen tenint totes les medalles en pobresa infantil. Ni a Rio 2016, on van construir pavellons, estadis i van oblidar les faveles amb les famílies amuntegades amb teulades atrotinades i la policia patrullant amb rifles pel carrer.
Havien de ser els meus setens Jocs Olímpics, però vaig menysprear aquest Tòquio de mirada guenya. Segons va informar el COI, només els que portin quinze dies en quarantena podran contactar amb els nadius japonesos... si no, amenaça d’arrest. Tots els altres seran els nens del videoclip d’Another brick in the wall, de Pink Floyd, movent-se en grup, ordenadament, amb passos curts i sense perdre la fila sota l’ordre dels tutors. Del pavelló a l’hotel, de l’hotel a la pista, de la pista al pavelló, del pavelló a l’hotel mentre canten “We don’t need no education. We don’t need no thought control”.
Estem més pendents del nombre de positius per coronavirus que no pas dels rècords mundials. Pocs coneixen la forma del logo ni el nom de la mascota. Avui sabem més dels esportistes que no hi han anat que dels que competiran. Sort de periodistes com Juan Bautista o en Sergio.
Fa un any haurien estat els millors Jocs Olímpics de la història i un any després poden ser els pitjors. Tòquio pot passar de la il·lusió al caos. I tenim aquella edat en què ja no volem ni sorpreses ni crits. Però sí que, en alguns moments de la vida, cal anar contra la llei: em quedo escrivint a casa.
“Hey, teacher! Leave us kids alone!”.c
El 2020 haurien estat els millors Jocs Olímpics de la història i un any després poden ser els pitjors
De l’arrest domiciliari passem a la llibertat vigilada, acollida amb eufòria pels mitjans
pels mitjans, àvids de descobrir les instal·lacions dels Jocs.
Un dels músculs fonamentals d’una cita olímpica és el centre principal de premsa. Imaginatiu el d’Atenes, meravellós, com tot, el de Pequín, funcional el de Londres i trist el de Rio, el de la capital japonesa és atractiu per la ubicació, el Tokyo Big Sight, un centre de congressos lluminós arquitectònicament parlant i ubicat en plena badia.
A dins ja no hi ha temps per admirar aquests detalls. Hi ha corregudes i, sobretot, moltes preguntes. Com s’ha de connectar un ordinador, com es pot activar un telèfon, com podem transmetre. Com i quan surten els autobusos a les diferents seus. Les nombroses burocràcies que acompanyen els grans esdeveniments. Això sí, amb un afegit que no es cap minúcia: a l’entrada lliurem una prova de saliva per ser analitzada. Són els temps que corren.c