De nou, pensions

El creixent rugit de la pandèmia i la proximitat d’agost han posat inevitable sordina a qüestions crítiques del país. Entre elles, la dels canvis que estabilitzin el sistema de pensions a mitjà i llarg termini, ja exigits pels seus continus dèficits (uns 20.000 milions d’euros/any) però que les demandes de la Comissió Europea situen en primer pla. Atès que l’acordat amb agents socials està ja decidit, sembla oportú avaluar el que queda per reformar. Per comprendre-ho, retinguin dos aspectes de la situació actual.

Primer, les cotitzacions paguen les pensions de jubilació. En el sistema de Seguretat Social, el gruix de les cotitzacions financen no només les de jubilació sinó també les de viduïtat: el dèficit del sistema equival a aquestes últimes que, estrictament, no corresponen a cotitzacions, mentre que les de jubilació sí que es cobreixen amb aquelles. I els seus valors no són menors: entre el 2008 i el 2020, la despesa en pensions de viduïtat va augmentar de 16.000 a més de 23.000 milions, a comparar amb l’efectuat en jubilació, que passava de 55.000 a prop de 98.000 milions. Afegeixin les d’incapacitat, orfandat i favor de familiars i tindran el total de la despesa.

Segon, el creixement de l’import de les pensions de jubilació reflecteix un doble impacte: del nombre de jubilats i de l’import de la pensió. Així, entre el 2008 i el 2020, i per mor de la jubilació d’ocupats amb salaris més alts, la pensió mitjana va créixer prop d’un

La reforma acordada no resol els problemes de fons: queda molta tela per tallar

43% (de 802 a 1.145 euros/mes), mentre els que pensionistes també augmentaven amb força (un 24%). Més pensionistes i pensions més elevades han resultat en un fort augment de la despesa en pensions de jubilació, superior al 77%.

Què ens ofereix el futur? Encara que no coneixem la dinàmica de salaris, ocupació o pensió mitjana, si podem aproximar el nombre de pensionistes i els ocupats que els sostindran. Retinguin que, el 2019, a un pensionista el sostenien 2,2 de cotitzadors i que, a més i entre el 2021 i el 2045, l’INE espera un increment del 64% dels més grans de 66 anys (de 8,5 a 14 milions). S’hi ha de sumar l’envelliment de la població en edat de treballar, i amb una raonable participació laboral i una taxa d’atur del 8%, els 2,2 ocupats/pensionista d’avui caurien a 1,3 el 2045.

Augment de la pensió mitjana, fort creixement de pensionistes i cotitzacions socials que financen pensions no contributives són problemes de fons que la reforma acordada no resol. S’entén: les mesures que s’haurien d’adoptar per resoldre’ls enfronten, i enfrontaran, resistències numantines. Però en aquest context menys es comprèn encara és que el Govern hagi reduït dràsticament la deducció per aportació a fons de pensió privats en l’IRPF. Al ministre, sindicats, patronals i partits, els queda encara molta tela per tallar.