La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’important és participar
Amb Sarajevo sota setge, les tres úniques medalles que els serbis van guanyar als Jocs Olímpics de Barcelona van ser en tir amb pistola i rifle d’aire a 10 metres i en tir amb rifle en posició estesa a 50 metres.
El judoka tenia por. “La veritat? La veritat és que em fa por travessar el setge”, em va confessar Vlado Paradik, tercer classificat als últims campionats de judo de la Iugoslàvia unida.
Era el 25 de juny del 1992, els millors esportistes del món feien cap en direcció a Barcelona i els cascos blaus negociaven amb els serbis la sortida de dos olímpics bosnians. Negociar era, en essència, demanar que no desintegressin amb un projectil el comboi de sortida.
Atès que el deure de tot reporter és parlar amb l’altra trinxera, vaig travessar l’avinguda dels franctiradors per preguntar als que assetjaven Sarajevo. Prement l’accelerador del cotxe, vaig passar entre dos maniquins nus, un de masculí i un altre de femení, que a un costat i l’altre marcaven la inflexió del món. Ja en el primer checkpoint serbi, als milicians els vaig parlar del Cobi i els vaig preguntar si deixarien sortir els atletes bosnians. Em van portar davant el seu comandant, un jove anomenat Tomislav Kovac.
“Li asseguro que a ells no els importa l’esport, sinó la propaganda política –em va dir–. Als serbis no ens deixen participar. Mentre aquí hi hagi guerra, ningú no anirà a Barcelona”.
Al final, els dos atletes van poder sortir i sumar-se a la resta de l’equip, i el 25 de juliol del 1992 –demà farà 29 anys– el judoka va desfilar per primer cop en uns Jocs Olímpics darrere de la bandera de Bòsnia i Hercegovina.
Barcelona va ser un irrepetible festival geoestratègic. Va ser aquí on Alemanya va participar unida per primer cop des dels Jocs de Berlín el 1936. On el Iemen va participar per primer cop com un país unit. On Txecoslovàquia va participar com un país unit per últim cop. On Estònia i Letònia van desfilar com a països lliures per primer cop des del 1936, i Lituània des del 1928. On Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina es van estrenar com a països independents. On Sud-àfrica va tornar des que el 1960 la van vetar per l’apartheid: els seus atletes negres i blancs van desfilar i van suar aquí per primera vegada junts. Amb Mandela contemplant-ho des de la tribuna de Montjuïc.
I va ser a Barcelona on es va escenificar una humiliació sense la qual no s’entén la Rússia d’avui: amb la desintegració de la Unió Soviètica, les seves repúbliques trencades –excepte les bàltiques– van desfilar amb el paradoxal nom d’Equip Unificat sota els cèrcols olímpics. També sota la bandera olímpica, i a títol individual, van participar alguns atletes iugoslaus, essencialment serbis i montenegrins.
Va ser un dia màgic que l’historiador Jordi Canal ha disseccionat al seu últim i revelador llibre, 25 julio 1992, la vuelta al mundo de España (Taurus). I per aquest llibre m’assabento que en el programa oficial imprès de la inauguració es van oblidar de Bòsnia.
Després de viure els Jocs a Barcelona, vaig tornar a Sarajevo. Aquell agost, en només tres setmanes vaig passar de ballar Amics per sempre a la cerimònia de cloenda a contemplar –oh, Europa– un bassal de sang espessa sobre el qual hi havia unes ulleres d’home, un passaport iugoslau i un paquet de cigarrets Colorado, com si algú ho hagués col·locat allà sense presses, amb molta cura, abans d’iniciar un llarg viatge. A mig metre hi havia unes altres ulleres, de dona, un parell de prunes, sabates ensangonades, una dentadura postissa i les restes de dos cervells sobre els quals voletejaven mosques.
De ciutat olímpica a ciutat olímpica. La capital bosniana havia acollit el 1984 els Jocs d’hivern i, vuit anys després, amb tot rebentat, al fons d’una botiga vaig trobar el Cobi de Sarajevo: el Vucko. Siluetejat com a ambientador de cotxe i segellat en plàstic. El vaig obrir i encara feia olor. Em va semblar l’últim perfum de Iugoslàvia: tornant a Barcelona el vaig plastificar d’immediat al buit perquè no perdés una molècula d’aroma. No l’he tornat a obrir.
“Jo soc serbi, la meva dona és musulmana, als nostres fills, que no sé exactament què són, els hem posat noms croats, i ara estem aquí tan contents, cantant cançons gitanes”, em va dir una nit, en un soterrani, el pare del Dino, un nen de 12 anys que mostrava amb orgull les quatre medalles que acabava de guanyar, tres de plata i una d’or. Totes de paper: coincidint amb els Jocs de Barcelona, els nens del barri van organitzar unes olimpíades paral·leles.
Vaig perdre el rastre del comandant serbi que impedia de sortir el judoka i la migfondista cap a la capital catalana. Fins que, fa tres anys, la justícia bosniana el va acusar formalment per la matança de Srebrenica: vuit mil executats, la matança més gran a Europa des de la Segona Guerra Mundial.
Ni el judoka ni cap dels deu atletes bosnians que, en sis esports diferents, van participar en els Jocs de Barcelona no van guanyar cap medalla.
Els que sí que van guanyar medalles van ser dues sèrbies i un serbi. Una medalla de plata en tir amb pistola d’aire a 10 metres, una medalla de bronze en tir amb rifle d’aire a 10 metres i una altra de bronze en tir amb rifle en posició estesa a 50 metres.
Com va dir el baró de Coubertin, l’important és participar.