La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al límit de la legalitat
Iencara diuen que la política està judicialitzada. Com no ho ha d’estar? Mireu algunes de les notícies d’un dia. Es convalida un decret per assegurar la feina dels funcionaris interins, acte que sembla de justícia, i l’Advocacia de l’Estat té molts dubtes que sigui constitucional. El Govern català aprova l’aval de socors a 34 alts funcionaris perquè el Tribunal de Comptes no els embargui els béns, i hi ha qui diu que podria ser il·legal perquè es tracta de diners públics i hi ha qui publica que podria ser “una altra malversació”. Es rescata una companyia d’aviació perquè és estratègica encara que només tingui un avió, i el rescat acaba en un jutjat que decidirà si els diners estan justificats o amaguen alguna irregularitat. És vigent un decret que prohibeix els desnonaments, i els fons amenacen de no invertir més perquè atempta contra la llibertat econòmica. El Govern central aprova el seu projecte de llei de Memòria Democràtica i el PP n’anuncia la derogació perquè el que necessita Espanya és concòrdia i no pas llançar sal a les ferides.
A tot això afegiu-hi que són els tribunals els que han d’autoritzar els tocs de queda i altres mesures sanitàries que per a la meitat del Tribunal Constitucional suposen supressió de drets fonamentals i per a l’altra meitat deixarien l’Estat inerme. Afegiu-hi tots els discursos polítics que, amb la proliferació de recursos i demandes, parlen de judicialització com una de les perversions de la qualitat democràtica, sobretot a Catalunya. I afegiu-hi la fàcil teoria, fabricada ni més ni menys que al govern, que els tribunals funcionen com a oposició o que estem governats pels jutges, i surt un diagnòstic demolidor: si passa tot això és perquè en aquest país es governa al límit de la legalitat. O de la il·legalitat.
L’extensió d’aquesta idea és corrosiva. Si moltes decisions polítiques, fins i tot administratives, han de ser corregides per la justícia, però la justícia és molt lenta, aquí tenim una de les causes de la inseguretat jurídica que tant de mal fa a la credibilitat del sistema. I si la rectificació d’aquestes decisions als jutjats és constant, l’Estat de dret corre el risc de ser camp d’una batalla que, ben manipulada, converteix la justícia en enemiga de l’Executiu o en el seu braç executor, segons qui en sigui el beneficiat o el perjudicat. No és imaginació d’aquest cronista: per l’independentisme català és braç executor; per algun partit d’àmbit estatal és enemiga. Ho va dir Pablo Fernández, portaveu de Podem: “És un escàndol que en aquest país una part del poder judicial es dediqui a fer política i no pas a impartir justícia”.
Ara falta la part més suggestiva: al·legar que no hi ha pluralisme en la justícia, ja que aquesta contesa l’acaba d’inaugurar la dirigent socialista Adriana Lastra amb aquesta teoria: a jutge s’hi arriba per oposició, i l’oposició costa temps i diners; per tant, només està a l’abast dels rics. En conseqüència, només els rics poden ser jutges. Lastra ha obert el que faltava en un panorama tan encoratjador: la lluita de classes judicial.