L’Olimpíada del silenci

Josep Carreras, que és un enamorat del Japó, em va explicar que els seus habitants són tan respectuosos que, davant un gall del tenor en una òpera, la seva resposta no és la cridòria i el picar de peus, com li va passar fins i tot en una ocasió a Luciano Pavarotti a la Scala de Milà, sinó el silenci. Un silenci intens, sostingut i profund. Els Jocs Olímpics d’estiu de Tòquio van ser inaugurats ahir sense públic, malgrat ser els més cars de la història, amb un pressupost de 13.100 milions d’euros. L’Olimpíada del silenci recorrerà a la tecnologia per crear ambient als recintes.

L’opinió pública japonesa és contrària a aquest dispendi, malgrat que van celebrar la designació fa vuit anys. Llavors les autoritats i els ciutadans van pensar que era una manera de superar el trauma de la catàstrofe de Fukushima del 2011, però ningú no s’esperava haver de suspendre els

Els Jocs d’estiu més cars de la història no tindran l’escalf del públic

Jocs l’any passat i celebrar-los sense públic, amb els atletes pràcticament confinats a la vila olímpica i multinacionals il·lustres renunciant al seu patrocini per culpa d’un maleït virus. Fins i tot l’emperador Naruhito ha manifestat que està extremadament preocupat pel que podria passar. Deu mil atletes de 200 països competint a les instal·lacions olímpiques del país comporta un alt risc, més enllà dels controls exhaustius a què estan sent sotmesos.

Si va ser rara una cerimònia d’inauguració sense aplaudiments, ni exclamacions, més ho serà veure com els participants no es poden abraçar quan fan un gol o aconsegueixen un rècord olímpic. Ningú no penjarà les medalles als campions de les diferents competicions: se les posaran ells mateixos després de recollir-les d’una safata.

Les competicions esportives necessiten el públic, encara que ens hem acostumat a veure-les per televisió sense la seva presència, cosa que sens dubte desvirtua sobretot els esports de masses. Aquests Jocs Olímpics de Tòquio són estranys, però Le Figaro donava a l’editorial un argument que comparteixo per a la seva celebració, més enllà de l’econòmic: per als esportistes de disciplines minoritàries resulten un reconeixement i la recompensa a tants sacrificis. És un moment de glòria que els permet sentir-se estrelles encara que siguin fugaces.c