La queixa i el sac foradat

El món sembla una oficina de reclamacions col·lapsada. A qualsevol racó, per allunyat i pacífic que sembli, hi habita un malestar. Petites desesperacions que s’engreixen amb el seu lament. L’oposició es lamenta de les accions del Govern, tant se val quines siguin; els treballadors es queixen davant els caps; fills, mares i pares es queixen els uns dels altres, alguns per vici, d’altres amb desesperació. La queixa no et deixa tranquil, sempre hi ha un motiu: que el vi blanc era calent, que el taxista s’equivoqui de ruta i ens robi deu minuts de la nostra vida; que hàgim d’operar digitalment –cita prèvia que no falti– amb l’administració perquè ja no hi ha ningú a l’altra banda del telèfon.

O que, amb la cinquena onada, hàgim de tornar a tancar-nos a casa a les deu en plena nit d’estiu; que els nostres fills comencin a encomanar-se, atemorits quan donen positiu perquè veien el virus tan llunyà com la mort, una cosa que només els passa als altres.

Les queixes tenen categoria. N’hi ha de tot a cent i d’alta costura. Unes se sobreactuen, mentre que d’altres se silencien. Grans pensadors de la talla de Kant o Nietzsche –un veritable rondinaire– van alertar de la infertilitat del lament i les llàgrimes, que continuen sent notícia quan apareixen públicament. La raó hauria de controlar aquella emoció, reduir-la i dissipar-la. Tancar la ferida en lloc de respirar per ella. En més d’una ocasió, quan he estat a punt de queixar-me a les altes instàncies, algun col·lega masculí carregat de bona intenció me n’ha dissuadit: “Deixa-ho estar, no val la pena: quedarà en no res”. Però l’ofensa apaivagada acaba generant menyspreu, i fins i tot rancúnia.

Simone Weil concebia la queixa “com una una cosa bonica, fins i tot sagrada”, segons explica la investigadora Deborah Casewell, codirectora del Simone Weil Network. I resumeix el seu pensament, tan vigent: “Sempre que una persona plora per dins –“Per què em fereixen?”–, li estan fent mal. Sovint s’equivoca al provar de definir el greuge, per què i qui li infligeix. Però el crit per si mateix és infal·lible”. Weil, al costat de Spinoza, Leibniz, Descartes, Olympe de Gouges, Thomas More, Voltaire o Émilie du Châtelet formen part de l’interessantíssim llibre de Víctor Gómez Pin El honor de los filósofos (Acantilado). La pensadora va morir amb tot just 34 anys, i tots els seus llibres es van publicar pòstumament. T.S. Eliot i Albert Camus, que la va distingir com “l’únic gran esperit del nostre temps”, van lloar la seva lucidesa i honestedat intel·lectual. Avui se la recorda per haver indagat les tonalitats del dolor. Va saber discernir entre patiment ordinari i aflicció, un sentiment que s’acaba convertint en una pregunta interior: per què em passa això?

Weil, que s’havia commogut fins al plor per la fam a la Xina, li va etzibar en una ocasió a Simone de Beauvoir, defensora a capa i espasa de la revolució: “Com es nota que no has passat mai gana!”. Per a ella, l’ètica implica una actitud d’atenció, de compassió i amor cap a l’altre. I afirmava que, si bé no tenim la capacitat de crear un món millor, sí que ens hem de conduir en aquella direcció.

En l’actual saturació de queixes –i d’assenyalaments a la recerca de bocs expiatoris, malignes conspiradors culpables de les calamitats que pateix la humanitat–, ningú no escolta ni s’atura davant l’aflicció dels altres, massa apressats com estem per imposar els nostres punts de vista, regles i procediments. Un dic gegantí del qual penja un cartell: “No s’escolten raons”.c

Avui ningú no escolta ni s’atura davant l’aflicció dels altres