Hauré d’anar al barber

Cangas del Narcea, a Astúries, és un paradís per als celíacs. El motiu és que un percentatge elevat dels seus habitants tenen intolerància al gluten, i això ha fet que s’hagin convertit en experts en la matèria, tant els que la pateixen com els que, sense patir-la, hi conviuen diàriament. Els establiments del municipi –des de restaurants fins a supermercats, passant per carnisseries o cases rurals– reben formació específica perquè ni canguesos ni forasters es trobin amb cap problema. És el primer “destí sense gluten” d’Espanya i aquest primer lloc al podi fa que últimament el turisme hi hagi augmentat de manera notable.

Els celíacs han de conviure amb diverses creus. Una és el preu desmesurat que paguen pels productes –pa, pasta, galetes, pizza, cervesa...–, més elevat que el que paguem els que no tenim problemes amb el blat. Una altra creu són els babaus que, sense ser celíacs, han decidit que seguir una

Sempre la mania de confondre remeis mèdics amb postureig

dieta sense gluten és superguai i l’únic que fan és embolicar la troca i complicar la percepció que de la celiaquia té molta gent, que es pensa que és una moda idiota, com tantes modes idiotes que hi ha ara.

Sempre la mania de confondre remeis mèdics amb postureig. Jo tinc glaucoma i les gotes que m’he de posar als ulls tres cops al dia fan que les pestanyes em creixin molt. Són una nosa perquè topen amb els vidres de les ulleres i els embruten constantment, però segons m’explica el meu oftalmòleg hi ha noies que han descobert el truc i, per tal que les pestanyes els creixin molt i s’assemblin a les de Meghan Markle, es posen gotes antiglaucoma sense tenir-ne cap necessitat i sense preveure’n les conseqüències futures. “Sin querer me caí del balcón de tus pestañas”, canta David Rees. I mentrestant, jo, quan vaig a cal barber li he de demanar que, sisplau, me les retalli...c