En companyia

Acausa d’aquesta situació pandèmica internacional, hem passat més temps que mai sense veure algunes persones amb qui teníem un tracte més o menys freqüent. Amistats, familiars, coneguts. Ens hem vist –i en alguns casos encara ens veiem– obligades a substituir la presencialitat i ens hem llançat a les diferents possibilitats que ofereix el món virtual, ja siguin les conferències per vídeo, ja siguin les trucades de veu. No és el mateix, però ens serveix. Fins a cert punt, es podria dir fins i tot que ens hi estem acostumant. (Una de les repercussions de l’excessiva adaptació a les noves maneres de relacionar-se sembla ser l’aparició del sentiment de pèrdua de temps que tenen algunes persones a l’estar o preveure que estaran amb gent de veritat, dedicant-los hores, compartint amb elles).

Lluny de veure’m afectada per aquesta sensació, més aviat al contrari, l’altre dia, mentre mantenia una llarga i emotiva xerrada telefònica amb una bona amiga meva, em vaig adonar de com em resulta de dur no poder gaudir del silenci compartit. Les tecnologies ens obliguen a parlar sense parar. No tindria cap mena de sentit estar atenta a un auricular per callar i sentir com l’altre calla. La comunicació, simplement, es tallaria, deixaria d’existir. Aquesta circumstància porta a la repetició de les informacions, a converses en cercle, a dir per no callar, no tant per comunicar-nos com per fernos companyia, per continuar en contacte amb les persones que trobem a faltar, amb les que ens agradaria simplement caminar o prendre un cafè o, per posar algun exemple, penjar uns quadres, pintar una habitació, trasplantar unes flors. El silenci que no incomoda és un dels senyals inconfusibles de les relacions de confiança i intimitat. Quan ningú no sent que cal omplir els buits amb comentaris, encara que siguin irrellevants.

Trobar a faltar el silenci en companyia, doncs. Aquella manera de ser alhora al mateix lloc. Saber-se viva amb la gent que t’envolta, que t’és propera, compartint durant una estona el destí, la sort, l’aire, la força i la fragilitat. Sense necessitat de dir-ho. Just perquè se sent alhora.c