La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vull l’estiu de la Rigoberta
Ahir em vaig despertar sense mòbil. Me’l vaig oblidar la nit anterior al cotxe de la meva amiga Vane. Va ser angoixant: no recordava què fèiem quanensdespertàvemsensemòbil. Aquè dedicàvem aquells minuts, encara ajaguts al llit, que ara dediquem a mirar el WhatsApp, el correu, el Twitter o el web d’aquest diari? Què era el primer que fèiem acabats de despertar a l’era prepantalles? On miràvem? A qui miràvem? Com miràvem? Quina mena d’amor ens deuen haver donat perquè mirem l’iPhone amb tanta devoció? La meva frase de desamor favorita: “M’encantaria trobar-me el senyor Twitter per explicar-li com em va robar la teva mirada”.
I em va agafar per recordar. L’última tarda. En una botiga de camises de la rambla Catalunya, amb una dependenta que, veient com em quedava una de flors entallada, em va dir: “Tranquil, això és el confinament”. Llàstima que després una altra dependenta, davant el tipet que lluïa amb una altra camisa embotida, va repetir: “Tranquil, això és el confinament”. Era clar que era frase d’argumentari de venda. No se’ls va escapar. Com la frase de Camuñas davant Casado sobre el cop d’Estat del 36. Frases que sempre havien estat en l’argumentari de venda de la dreta encara que fins fa poc se les callaven perquè no tenien clar que venguessin. Què ens deu haver passat perquè, allò que abans es callaven, ara ho deixen anar amb tanta barra? Doncs perquè són frases que tornen a vendre. La reescriptura de la història els està donant fruits. Estan capgirant el marcador. I això que encara no governen. Bé, no manen a l’executiu ni al legislatiu. Els continua quedant el judicial.
Volia estrenar camisa perquè era un dia gran: a la nit tornava a un concert dels d’abans. El de Rigoberta Bandini a les Nits del Fòrum. Hi vaig anar amb el meu amic Carlos. Se’ns distingia perquè érem els únics que anàvem amb pantalons llargs, amb l’agreujant que ell portava vambes, mitjons i una samarreta dels Smiths. Van estar a punt de no deixar-nos entrar. L’uniforme oficial era bermudes, xancletes i molts tirants. Cerveses al mòdic preu de 5 euros, amb got reciclable inclòs. La segona ronda ens la van cobrar a 4, i la tercera a 3. El preu de la cervesa anava baixant en paral·lel a com baixava l’altura de les mascaretes. Del nas als llavis, dels llavis a la barbeta.
Per als que no la conegueu, la Rigoberta es diu Paula, i és la de la cançó de l’anunci d’Estrella d’aquest estiu, la d’Aviam què passa, aviam què passa. Però és molt més que això. Actriu, dobladora, compositora. No fa ni dos anys que canta en solitari i els seus concerts són el súmmum. Grans temes com Too many drugs, In Spain we call it soledad o Perra van triomfar en un marc, aquesta vegada sí, incomparable, amb lluna gairebé plena damunt de l’escenari i reflectida sobre el mar, entre versos com “Nadie habrá que pueda renunciar después a un Magnum almendrado” o “Yo nací para ser perra, por favor dejadme serlo, pero no quiero llevar nunca el bozal”.
I tot això passava en plena cinquena onada, sense haver-me assabentat que n’hi havia hagut una quarta. El virus està tenint més seqüeles que Boja acadèmia de policia. Vaig sortir pletòric del Fòrum, tant que em vaig deixar el mòbil al cotxe de la Vane. L’endemà vaig despertar del somni d’una nit d’estiu, i quan em van tornar el mòbil sa i estalvi, vaig tornar a la crua realitat. El primer missatge que em va entrar va ser aquest: “Hola, Jordi, Salut de la Generalitat t’informa que, encara que t’hagis vacunat, no abaixis la guàrdia”. Segur que el mòbil, gelós que mirés la vida, es va xivar de la meva nit. Coi de tecnologia.c
Volia estrenar camisa perquè era un dia gran: tornava a un concert dels d’abans