‘Destape’ constitucional

Quan va arribar la crisi del 2008, molts dels problemes polítics que s’havien anat acumulant durant els anys daurats del bipartidisme van esdevenir més visibles. El moviment dels indignats, encarnat en l’esperit del 15-M, va ser una advertència que el sistema representatiu s’havia deteriorat: “En diuen democràcia i no ho és” i “No ens representen”, van ser alguns dels càntics més repetits a les places de les ciutats al llarg de la primavera del 2011.

Escàndols brutals de corrupció, desnonaments, pèrdua de poder adquisitiu de les llars amb menys recursos, joves desenganyats que se n’anaven a l’estranger a provar sort, retallades generalitzades en els serveis públics... Segons el parer de molta gent, els dos grans partits,

PSOE i PP, eren culpables d’aquell desastre per haver estat massa complaents durant el boom i no haver corregit els desequilibris econòmics i socials del país. A més, se’ls va responsabilitzar de les polítiques impopulars dutes a terme després del cataclisme del 2008, que van augmentar els nivells de desigualtat i van erosionar la capacitat de l’Estat. El càstig electoral que han patit per tot plegat ha estat molt considerable. El PSOE va obtenir un 43% de vots el 2008 i va baixar fins al 21% el 2015; el PP va passar del 44% el 2011 al 17% l’abril del 2019.

Arran d’aquesta crisi de legitimitat, es va estendre un retret generalitzat cap als dos grans partits per la seva falta de sensibilitat i atenció cap a les demandes populars. Com una derivació d’aquest retret, es va parlar molt dels problemes estructurals del sistema polític espanyol, especialment de la colonització de les institucions públiques pels partits. La partitocràcia, segons aquest diagnòstic, havia anquilosat la política. El 15-M reclamava una política menys vertical, menys dependent de les cúpules dels partits i més permeable a les demandes que venien de baix.

Fins a quin punt l’origen d’aquests problemes es troba en la Constitució del 1978? Convé tornar al debat constituent a les Corts. Durant aquests últims mesos he pogut llegir l’esmentat debat en la seva integritat. Per a mi, una de les grans sorpreses ha estat trobar les advertències de Manuel Fraga i altres líders d’Aliança Popular a propòsit de regles constitucionals que, segons el parer dels antics franquistes, enfortirien la partitocràcia a costa de la ciutadania.

Hi ha moments, de fet, que Fraga sona gairebé com un portaveu avançat en el temps de Podem. Així, el 19 de juny del 1978, en el debat sobre la regulació del referèndum, l’exministre franquista afirmava: “Ha estat l’Aliança Popular, potser fent honor a aquest qualificatiu de popular, el grup que ha defensat més sistemàticament les formes de democràcia semidirectes i que va proposar diverses formes de referèndum que, desgraciadament (jo crec que equivocadament), han estat retallades per aquesta comissió”, i afegia: “S’ha volgut treure, forçant el que alguns autors anomenen la partitocràcia, la possibilitat que el poble pugui, davant mesures determinades, intervenir per la via de les formes tradicionals d’elecció popular: el referèndum”.

Fraga va defensar, per exemple, que qualsevol reforma de la Constitució s’hagués de ratificar mitjançant referèndum. Va quedar en minoria, ja que les esquerres (PSOE i PCE) i la UCD van optar per una regulació més estricta (el referèndum només és precís si ho sol·licita una desena part de qualsevol de les dues cambres). Si hagués estat obligatòria la consulta popular, és més que dubtós que PSOE i PP haguessin pactat el 2011 la reforma exprés de l’article 135 sobre dèficit zero i prioritat del pagament del deute, ja que haurien anticipat una derrota en el referèndum posterior.

Així mateix, Aliança Popular va apostar pel referèndum abrogatiu, llavors puixant a Itàlia. Però, novament, les esquerres van tombar la proposta. En nom del PCE, Solé Tura recorria a aquesta argumentació: “Crec que en aquest moment contemplar o denunciar el mal de la partitocràcia és un mal servei a la causa de la consolidació de la democràcia que intentem tirar endavant. Aquí el problema que tenim avui no és la partitocràcia, sinó aconseguir que els partits funcionin, aconseguir que els partits siguin representatius, que els partits tinguin força, que els partits siguin reconeguts com a intèrprets concrets de les grans masses de la població i això és fonamental”.

En aquell context històric, els antics franquistes desconfiaven dels partits i la representació ideològica, no en va venien de l’anomenada “democràcia orgànica”, articulada entorn de la família, el municipi i el sindicat. Les esquerres, en canvi, consideraven que després d’una llarga dictadura la prioritat havia de consistir a construir partits forts i concentrar l’activitat política al Parlament, sota el ferri control dels partits. Sens dubte, tenien bones raons per això i a més és cert que llavors la partitocràcia no era un problema: però, amb la UCD, van establir les bases perquè acabés sent-ho. Fraga va arribar a descriure el seu partit en aquests termes: “Pertanyo a un partit populista que no accepta el menyspreu a la plebs que implica el menyspreu dels plebiscits”.

La Constitució del 1978 dibuixa una democràcia estrictament representativa, amb una influència molt reduïda de la ciutadania, que es limita a votar en les eleccions. Com a conseqüència d’això, tenim una democràcia molt jeràrquica, en la qual els polítics poden desentendre’s de demandes amb amplis nivells de suport popular. El problema afegit és que es van tancar les vies de reforma constitucional i es va establir un procediment agreujat per als assumptes nuclears (incloent-hi la monarquia) que fa pràcticament impossible el canvi. Fraga també es va mostrar crític amb aquesta mesura i va presentar una esmena perquè fos possible una iniciativa popular de reforma constitucional. No va tenir cap millor ocurrència per expressar així el seu desacord: “La Constitució no pot ser un cinturó de castedat metàl·lic, però tampoc un biquini en què, com se sol dir, s’exhibeix tot menys l’essencial”. Per a quan un destape constitucional?c

Fraga ja va advertir en el debat constituent que la Constitució de 1978 enfortiria la partitocracia

Tenim una democràcia en què els polítics poden desentendre’s de demandes amb ampli suport popular

JOMA