Autòpsia en viu als Beatles

Estrenada a Hulu, la sèrie documental McCartney 3 2 1 és una meravella per als amants de la música en general i dels Beatles en particular. Sis capítols de mitja hora filmats amb criteris d’il·luminació dignes de Lo de Évole i una llarga conversa entre Paul McCartney i el productor Rick Rubin. El primer, com correspon, va vestit de Paul McCartney, amb jaqueta texana, samarreta blanca i el punt just d’actitud antienvelliment. Rubin, en canvi, fa d’amfitrió amb samarreta, pantalons curts, descalç i una inquietud estètica més pròpia d’un taverner d’El senyor dels anells que d’algú que es preocupa per l’etiqueta. McCartney i Rubin analitzen les cançons dels Beatles amb un afecte i una minuciositat deliciosa. Cada detall desmenteix les llegendes urbanes i manté vives les cicatrius de la ruptura final del grup però sense fer-ne sang i amb el dol sàviament assimilat. Les cançons sonen fragmentades, descobrint cada pista de l’enregistrament amb un detall que fascina perquè es pot aplicar a la passió per qualsevol ofici. De quina manera la química entre els quatre components dels Beatles va millorar cada cançó i amb quina intuïció i alegria van saber integrar qualsevol accident o peripècia de l’atzar a les lletres i melodies. La importància monumental de George Martin i la reivindicació de Ringor Star, tantes vegades menystingut. Visualment, els capítols són limitats i reiteratius però, sumats, formen el privilegi d’una classe magistral inoblidable.

L’actitud de Rubin, que ha produït multitud de grans grups de rock, és de devoció i respecte. Però té la curiositat justa perquè la conversa avanci i McCartney acabi revelant anècdotes i detalls. Rubin sembla el xef pantagruèlic d’una cuina que fuig de la sofisticació innecessària i que defensa les receptes essencials a través d’una taula de so que s’acaba convertint en el tercer personatge de la història. Descobreixo, per exemple, que Yesterday li va venir mentre dormia. I també que aleshores les cançons i les melodies havien de ser senzilles i fàcils de recordar perquè no hi havia instruments per enregistrar-les i McCartney no sabia escriure música. És fascinant imaginar un món en què la selecció natural de la memòria depenia de la simplicitat del que havíem de recordar.c

LA BELLESA DE LA SIMPLICITAT.

[2.xf3 xf3] i l’amenaça xh2 decideix la lluita. El blanc va abandonar. Twitter @illescasmiguel YouTube: ChessFM

amb l’A2, donarà una arrastrada amb l’A4 i jugarà un altre cor. Només li restarà guanyar qualsevol volta, descartar l’últim cor de la taula amb el K2, avançar elK i posar en mà a un adversari amb la Q esperant la sortida a fallada i descart o a diamant.

Les mans ocultes: Q65 K95 654 J1097