La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nou director del Museu de la Música proposa deixar de mirar només al passat
Jordi Alomar creu que el museu i el Centre Robert Gerhard han d’anar de bracet
Il·lusionat, sorprès i agraït per haver estat elegit director del Museu de la Música de Barcelona, el mallorquí Jordi Alomar (Inca, 1985) explica a grans trets quin és aquest projecte seu que L’Auditori ha qualificat de “reflexió intel·lectual d’alt nivell”. Un “plantejament de modernitat” que segons Alomar va en la línia de renovació d’aquests anys a L’Auditori.
Aquest músic i musicòleg, que combina investigació, docència i gestió cultural independent i que ara és professor d’aquesta matèria a l’Esmuc però a la seva Mallorca natal ha dirigit, per exemple, l’Encontre Internacional de Compositors o la Setmana de Música Antiga de la Colònia de Sant Pere, explica que el Museu de la Música necessita incorporar-se a aquest moviment de canvi de L’Auditori. A parer seu això implica actualitzar el concepte museogràfic, de manera que la mirada no es dirigeixi només al passat hegemònic i que el rendiment del contingut del museu, els seus instruments i d’altres, no sigui merament expositiu, sinó que, en la mesura possible, participi de l’activitat musical.
A més, parla d’incloure pràctiques tradicionals, tant locals com de fora: “No coneixem i vivim els instruments africans, i en canvi tenim tota la referència del cànon simfònic romàntic de tota la vida”, diu. I proposa considerar que no es tracta d’un auditori amb un museu, sinó d’un museu amb un auditori. “Això li dona tot un altre enfocament, com si el concert i la sala fossin elements a disposició”, assegura. “La dinàmica ha de ser d’aportar valor simbòlic des del museu a tota l’estructura de l’auditori, i que reverberi a tota la ciutat i a tot el territori de parla catalana. Jo soc mallorquí, i aquest és un museu de referència”.
Així, el primer dels eixos del seu pla és un museu per al segle XXI. “És hora que les idees d’hibridació, complexitat i diversitat siguin la maneta de canvi de qualsevol plantejament museogràfic i musicològic. I de quina manera això es pot entendre des de la democratització cultural”.
En contra de l’opinió d’altres musicòlegs de la ciutat, Alomar creu que el Museu de la Música i el Centre Robert Gerhard de Promoció i Difusió del Patrimoni, que va ser creat per la Generalitat en l’època en què era conseller Joan Manuel Tresserras, no només poden sinó que han d’anar de bracet.
“Museu i creació van junts. Museu i Centre Robert Gerhard per a mi són el mateix. El Gerhard és l’ens que implementa des de l’acció tot aquest projecte. Un centre neuràlgic de pensament i reflexió és la brúixola. No és un armari de custòdia sinó un impulsor de dinàmiques. Cal recuperar patrimoni en constel·lació amb altres equipaments del país, però sense quedar-se circumscrit a la idea de patrimoni: no treballarem únicament amb autors morts. El treball és viu”, afegeix. I aquí proposa de fer una agenda de treball conjunta amb institucions i centres d’investigació, des de l’àmbit universitari, etcètera, que treballen sobre el fet musical i sonor. “Volem impulsar un projecte editorial”, afirma.
I pel que fa a la participació, creu que cal actualitzar la museografia, transformar eines i criteris, implementar mesures que permetin la interacció, l’aportació per part del visitant. “I repensar els mecanismes d’audioguia, potser amb altres dispositius d’interacció profunda”.c
“El Centre Robert Gerhard no és un armari de custòdia, sinó un impulsor de dinàmiques”, afirma