La Vanguardia (Català-1ª edició)
Miró, Gaudí i les seves afinitats creatives, a Palafrugell
Per a la Fundació Vila Casas és la mostra més important dels seus 20 anys
“Crec que en la meva manera de treballar hi ha grans afinitats amb Gaudí”. Aquesta frase que va incorporar Joan Miró al seu quadern d’anotacions entre els anys 1942 i 1943, quan sense abandonar la pintura es comença a interessar per l’escultura i es fixa en l’obra modelada de Gaudí, obre l’exposició Miró, Gaudí, Gomis. El sentit màgic de l’art, una mostra que reflecteix l’impacte i la influència que va exercir l’arquitecte de Reus sobre Miró. L’exposició, que es pot veure a partir de demà al museu d’escultura contemporània que té la Fundació Vila Casas a Palafrugell, presenta cinquanta obres del fons de la Fundació Joan
Miró, entre escultures, pintures i dibuixos que dialoguen amb l’obra arquitectònica de Gaudí, present en aquesta mostra a partir de les instantànies i fotollibres del fotògraf Joaquim Gomis.
Es tracta, en paraules del director d’art de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna, de “l’exposició més important” de l’entitat en els seus vint anys de vida, ja que connecta “dues de les personalitats creatives més universals que ha donat la cultura catalana”.
En una laboriosa tasca d’investigació feta per les comissàries Teresa Montaner i Ester Ramos que els ha portat a submergir-se entre les més de 10.000 obres del fons de la Fundació Joan Miró, l’exposició permet al visitant descobrir les múltiples afinitats creatives entre els dos artistes, que van coincidir en la dècada del 1910 al Cercle Artístic de Sant Lluc però que, segons Montaner, no es van arribar a parlar mai.
I entre aquestes similituds destaca la seva relació amb la natura. La comissària Montaner explica que els dos artistes entenien la natura com “el principal generador de les seves creacions”. Així, mentre que Gaudí s’hi inspirava per crear ornaments o elements estructurals, Miró, seguint l’exemple de Gaudí, modelava objectes del seu entorn quotidià o elements de la natura com ara carbasses que després incorporava a les seves escultures. Entre el material inèdit d’aquesta mostra hi ha uns dibuixos de Miró del 1951 que després acabaria convertint en escultures.
La importància que va tenir la natura per a Miró es reflecteix a la primera obra del recorregut expositiu: un autoretrat que va fer el 1938, mentre vivia exiliat a París, en què manifesta que es vol metamorfosar amb les roques de Montserrat, una orografia també present a l’obra gaudiniana amb la gran roca que corona el portal de l’Esperança de la Sagrada Família.
Una altra gran afinitat entre els dos és el procediment escultòric. Montaner explica que quan Miró es va iniciar en l’escultura de bronze, va tenir molt present els materials i procediments tècnics que feia servir Gaudí. Aquesta semblança es pot veure, per exemple, en les seves primeres escultures, que reprodueixen imatges
La mostra aplega més de 50 obres entre escultures, dibuixos i pintures de la Fundació Joan Miró
Miró va homenatjar Gaudí el 1979 amb sèries de gravats presents en aquesta exposició
d’un món mitològic fetes amb la tècnica del modelatge a la foneria Gimeno. Aquestes escultures recorden les xemeneies i les torres de ventilació del terrat de la Pedrera. D’altra banda, seguint l’exemple de Gaudí, Miró emmotallava objectes del seu entorn quotidià i elements de la natura que anava incorporant a les seves escultures.
La forma d’espiral o de cercle, present a l’obra dels dos artistes, és un altre dels punts en comú que destaca la comissària Montaner, com també la tècnica del trencadís, el mosaic fet amb fragments de ceràmica que té el màxim exponent al Park Güell i que es va convertir en una gran font d’inspiració per a Miró en el disseny dels murals de la Unesco a París (19561957), en les ceràmiques i escultures per al Laberint de la Fondation Maeght a Sant Pau de Vença, a França (1963); al mosaic Pla de
l’Os (1976), a la Rambla de Barcelona, i en altres obres públiques com ara Dona i ocell (1981-1982).
Montaner destaca la “picada d’ullet” a la tècnica del trencadís amb què Miró homenatja l’arquitecte de Reus, un dels artistes que el va inspirar més. Ho va fer amb la Sèrie Gaudí, un conjunt de 21 aiguaforts, i els set de la sèrie Enrajolats, fets el 1979, presents en aquesta mostra. També li dedicà la sèrie Gran rodona.
“Que una persona sigui capaç de fer aquestes sèries en reconeixement al llegat que ha rebut és d’una gran generositat”, destaca Montaner.
Docents i alumnes es guien per cursos; periodistes, hotelers i restauradors, per temporades. Després hi ha els freelances i workaholics , que cada estiu practiquen l’últim concepte-parany de moda: trebacances. Consisteix, per exemple, a redactar una crònica des d’una terrassa davant la mar, vora una piscina amb gespa i pins, el ventilador donant-li una empenta a la brisa, les neurones disperses entre decidir què menjar per dinar i a quina cala anar avui. Costa traslladar-se mentalment (i en el text) fins al carrer Pau Claris, on dilluns es presentava a la Documenta Cartes. Silencis. Publicada per Pagès Editors, és una obra a sis mans: les del poeta Carles Duarte, les del museòleg i historiador Ramon Casalé, i les de l’artista visual Lourdes Fisa, que, acostumada a les exposicions, era la primera vegada que presentava un llibre. Els acompanyava la crítica d’art Pilar Parcerisas, que parlà de les fonts mediterrànies dels mons grec i romà en els versos de Duarte, i de la passió que Fisa té pel gest i les empremtes que l’ésser humà ha anat deixant a través del temps i les civilitzacions.
Tot va començar amb el Silenci que Duarte li envià a Fisa en una carta. Ella guardà aquells versos en el seu estudi durant mesos. “La teva mirada tan universal i tan humana em va impactar”, li diu ara. També diu que “l’art és la nostra mirada sobre com sentim les coses”. Va arribar el confinament. Llavors els tres autors encetaren un diàleg epistolar sobre el procés creatiu, i així estigueren menys sols. Fisa respongué en aquell poema de Duarte amb un dibuix, i Duarte li contestà amb un altre poema, que va rebre un altre dibuix com a resposta, que va provocar un nou poema, que dilluns Duarte recita, amb d’altres de recollits al llibre, acompanyats dels gravats que feia Fisa, i els textos de Casalé, davant d’un aforament màxim de trenta-cinc persones.
Mentrestant, a la Byron, Eva Losada Casanova parla de la seva novel·la Moriré antes que las flores (Funambulista) amb l’editora Aranzazú Sumalla. L’estiu que descriu no s’assembla al d’aquestes latituds mediterrànies. És calorós, i està, com el meu, relacionat amb els records. Però en el cas del llibre s’ubica en un casalot segovià amb vistes a la serra de Guadarrama, on viu una dona que li demana a una altra que escrigui les seves memòries. “Em fascina la capacitat que tens per traslladar-nos a aquell poble perdut i descriure’ns les impressions de l’estrany que s’endinsa en l’ambientació d’una naturalesa alhora meravellosa i inhòspita”, li diu Sumalla a l’autora.
Losada contesta que és contemplativa, i la natura és un personatge més en les seves novel·les: “Quan aconsegueixo que el lector habiti el lloc, puc fer amb ell el que vulgui”. A la història hi ha un llebrer i als meus peus, un Lhasa Apso. A la piscina, un nin crida: “Marco!”, i els altres responen “Polo!”. És la tornada dels darrers estius; d’unes vacances que, infantils, són infinites. Han acabat el curs. La temporada de presentacions de llibres finalitza quan comença la turística. Resulta pertinent tancar amb Prohibido aprender, d’Andreu Navarra,
Quan aconsegueixo que el lector habiti el lloc, puc fer amb ell el que vulgui”
que forma part dels Nuevos Cuadernos Anagrama.
A la Documenta, i després d’una breu introducció de l’editora Isabel Obiols, ell xerra amb tres exalumnes seus: Bruno Campos, que llegia Lovecraft a l’hora de pati; Montse Moliner, autora d’un booktube que va impressionar Navarra per la seva professionalitat i capacitat comunicativa (sis alumnes en feren un altre amb una coreografia), i Lucía Pérez, amb qui solia parlar de llocs llunyans i a qui recomanà la lectura d’Amélie Nothomb. Diu que són el resultat d’una bona educació a l’Institut de Collbató, però en Bruno discrepa: “Surto frustrat del meu centre, perquè hi ha professors que tenen un tracte passiu-agressiu cap a la classe i després es victimitzen”. Lamenta que el debat sobre els límits i el respecte només s’enfoqui des d’un angle.
Andreu Navarra sempre els recorda que una classe és una simbiosi: cal conviure durant nou mesos, “i cal passar-ho bé o passar-ho bé, no hi ha alternativa”. No obstant això, reconeix que sovint els alumnes es queixen dels “professors amargats”, els cremats que no es regeneren ni durant les vacances.
En aquest sentit, na Montse apunta que alguns docents ensenyen sense convenciment ni passió (ni gaires ganes): “Llavors explica’m una cosa que t’agradi, penses; com ha d’agradar-me a mi si a tu no t’agrada; com puc aprendre així”. En Bruno planteja fins a quin punt el docent té la responsabilitat d’inspirar els alumnes, perquè un clàssic és trobar-se amb l’excessiva memorització.
Afegeix na Montse: “Així sempre treu més profit qui sap memoritzar que a qui no li agrada l’assignatura”. També parlen dels anomenats “alumnes objectors”, aquells que acaben abandonant el sistema, farts que els diguin sis hores al dia que malament que ho fan tot per treure males notes.
I en fi, he de parar aquí perquè m’esperen per fer una volta en llaüt. Fins a la temporada i el curs que ve. Bones trebacances!c
c c
c c