La Vanguardia (Català-1ª edició)
Banderes sense clam
Banderers La desfilada dels esportistes va ser encara més tortuosa per la falta de públic
Els olímpics sempre relaten que quan es posen el vestit de la cerimònia ja senten un pessigolleig especial. Una electricitat que es multiplica quan se situen al túnel de l’estadi olímpic corresponent i, amb els llums apagats, a punt de sortir a desfilar, senten el terrabastall que arriba des de les grades, la festa, l’alegria. Ho resumeixen com un dels moments més inesborrables de la seva experiència als Jocs. En aquesta ocasió a Tòquio no va ser pas així. No hi havia cors. Ni música especialment eixordadora. Ni efectes especials destinats a les pantalles del món sencer. Només aplaudiments aïllats de voluntaris i alguns periodistes. Aquesta vegada els esportistes, per molt emocionats que estiguessin, sobretot si per a alguns era el baptisme de foc, no van experimentar el mateix.
D’entrada perquè el passeig no va ser al voltant de l’anella atlètica de l’estadi. Per a què, si no hi havia ningú a qui adreçar-se presencialment? Amb prou feines recorrien un passadís central, encapçalats pels banderers de torn, per saludar la càmera i ningú més. Per connectar amb la resta de la humanitat de manera telemàtica. Ningú no podrà suplir mai la gent en un estadi. Sense ells tot queda reduïtaunaimitaciód’assaiggeneral, sigui més bonic o més feixuc, que això també va a gustos. Quan va aparèixer Grècia, el primer país sempre perquè van ser els inventors dels Jocs de l’antiguitat, va ser inevitable comparar el moment amb altres cerimònies. I la veritat, ens va caure l’ànima als peus.
Si a Tòquio tot és històric, per la falta de pressentiment a les butaques, també ho va ser per ser la primera vegada que dos esportistes, un de cada sexe, sortien a l’uníson encapçalant totes les delegacions en nom de la igualtat entre gèneres, que bona falta fa. En alguns casos tots dos s’aferraven al pal de la bandera. En d’altres, només un.
Pel que fa a Espanya, que va aparèixer al lloc 88 seguint l’ordre alfabètic en japonès (menys en el cas de Grècia), com és ben sabut van ser Mireia Belmonte i Saúl Craviotto els banderers, un duo de justícia amb vuit medalles olímpiques que pengen dels seus colls. Tots dos van subjectar la bandera alhora seguits per uns 100 membres de l’equip espanyol, com els basquetbolistes Pau Gasol, Rudy Fernández o Sergio Llull.
Entre els banderers es van exhibir esportistes més d’excelsa trajectòria olímpica però potser no d’enorme popularitat universal. No hi va haver una Simone Biles, un Kipchoge, una Ledecky o un Kevin Durant. Però sí de reconegut prestigi, com el nedador Laszlo Cech per Hongria, la basquetbolista Sue Bird pels Estats Units o les atletes Caterine Ibargüen (Colòmbia) i Shelly-Ann Fraser-Pryce (Jamaica). Així, durant gairebé dues hores, van desfilar representants dels 206 comitès olímpics participants. Encara que sembli increïble pel que va costar de pair, una mica més curt que altres vegades. Sempre ha estat un etern transitar, però almenys tenia un bri d’emoció.c
Per primera vegada dos participants de cada país, un home i una dona, van ser els estendards, en un missatge d’igualtat