La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Aprendre’n? Això ja no toca”
Natació Tres podis consagraven Hugo González als últims Europeus de Budapest, una circumstància que ha elevat les seves opcions per a Tòquio. “La premsa no em pressiona, m’anima”, diu
–La realitat? El cap d’Hugo González (22) ja és on toca –ens diu un tècnic de la natació espanyola.
–Què vol dir?
–Fa uns anys, després dels tres ors mundials com a júnior (2017), es creia que era el puto amo. I quan fallava, no admetia mai la culpa. I ho criticava tot. –I ara?
–Ara és al contrari. Ara és tot maduresa. Amb la seva marca en els 200 m esquena, pot pensar en una medalla olímpica. Ha fet un salt, es comporta com un nedador de nivell.
(...)
Som a Tòquio i, via Zoom (no hi ha cap més opció en els Jocs de la pandèmia), li preguntem a Hugo González, que debuta demà diumenge, a les eliminatòries dels 100 m esquena:
–Què ha canviat a la seva vida els últims anys? Què no feia abans que faci des d’ara?
–El canvi és el motiu pel qual nedo. Abans ho feia més per mi. Sempre em posava a prova, provava de veure on era el meu límit. Però després del coronavirus he començat a veure tot això com un esport d’equip. Des de fa tres anys, no només competeixo, sinó que penso que tinc un equip darrere meu.
I així, parapetant-nos en la seva nova actitud, ara parlem d’Hugo González.
Està bé, això. L’esport necessita noms, un eix central. Si no hi ha protagonista, no hi ha pel·lícula.
Abans, la natació espanyola havia tingut els Zubero. I Sergi López i Nina Jivanevskaia. Últimament,
“Quan era júnior, Hugo González es creia el puto amo; ara ha madurat”, diu un tècnic espanyol
es basava en Mireia Belmonte i en Jessica Vall.
Ara apareix Hugo González, un vers lliure que va emigrar als Estats Units anys enrere, coses del somni americà.
Estudiant d’Enginyeria Informàtica a Auburn i Lingüística a Berkeley, Hugo González havia invertit la resta del temps a la piscina. Des del 2019, s’entrenava amb Nathan Adrian i Ryan Murphy. Escoltava Dave Durden.
Eren un equip, els Cal Bears. L’explosió arribava fa dos mesos, als Europeus de Budapest: tres podis, incloent-hi l’or en els 200 estils.
–Això és un equip. Això m’ha canviat –repeteix–. I per això, ara no vinc a Tòquio com havia anat a Rio el 2016. Allà m’havia limitat a buscar el meu millor nivell, però era massa jove per saber què havia de fer. Hi havia anat sense entrenador: no estava acreditat. I ara l’objectiu continua sent el de divertir-me. El que passa és que ja no vinc a aprendre’n, sinó a lluitar. Ara vinc aquí per mostrar-me al món.c