Emmanuel Reyes, de refugiat a pes pesant: “El perill soc jo”

Boxa El púgil, d’origen cubà, competeix per Espanya a Tòquio

“Diuen que soc al costat del quadre més difícil, però per a mi és el millor perquè els altres no són un perill per a mi, jo soc el perill”. Són les deu del matí a la vila olímpica de Tòquio i Emmanuel Reyes Pla va fort, molt fort. Aquest púgil de la categoria dels pesos pesants es troba davant la gran oportunitat de la seva vida després d’un viatge que el va portar de l’Havana per mig Europa fins a arribar a Espanya. Tancament en un pis, centres de refugiats, detenció en una frontera... Nascut el 1992, de la seva història en podria sortir un bona pel·lícula clàssica de boxa. Perquè tampoc no li falta verborrea. “Jo he vingut aquí a ser campió olímpic i tinc tota la confiança per això”.

Ni s’immuta, però sí que bada els ulls quan se li pregunta pel que més li està agradant de la seva experiència olímpica. “El menjador que hi ha a la vila: hi ha de tot i de tot arreu”, afirma.

De gana no n’hi falta, perquè ha passat per tota mena de tortuositats. Va començar a lluitar als 6 anys per defensar-se dels grans a l’escola i va anar cobrint etapes a Cuba, on la boxa és com el futbol al Brasil. Hi ha quantitat i molta qualitat i no tots hi arriben. Aquest excés de competència el va portar a pujar de pes però sempre hi havia algun rival que li tancava les portes per intentar ser als Jocs. Fins que va planejar la seva arribada a Espanya, on tenia familiars vivint a A Coruña. El 2019, amb el seu oncle, primer va anar a Bielorússia i després a Moscou, on va estar tancat quatre mesos en un pis estudiant com podia entrar a la Unió Europea. No sortia al carrer per por de ser detingut o ser extorsionat i no tenia diners per pagar uns presumptes papers. De Rússia es va desplaçar a Àustria. Allà va demanar asil polític i va ingressar en un centre de refugiats on almenys tenia una pista per córrer. La seva següent etapa va ser Alemanya, des d’on va provar d’ingressar a França. A la frontera va ser detingut i portat a un altre centre de refugiats, però en unes condicions menys amables, gairebé de presidiari. Un parell de mesos després va ser traslladat una altra vegada a Àustria i llavors, cansat de fer voltes, se la va jugar. Va agafar un avió primer Barcelona, on va aterrar sense problemes, i després va aconseguir arribar a A Coruña.

Ell mateix va ser el que va trucar a la Federació Espanyola, que el va rebre amb els braços oberts i es va posar a la seva disposició per ajudar-lo a obtenir la nacionalitat. S’acostava el seu somni olímpic. “Miro enrere, veig tot el que he passat i m’adono que no ha estat debades. Ja soc on volia, però la meva intenció és anar a buscar l’or”.c