L’altra batalla de Waterloo

Stefan Zweig relata, a l’últim capítol de Moments estel·lars de la humanitat ,la paradoxa del president Woodrow Wilson després de la tragèdia de la Primera Guerra Mundial. Wilson va viatjar repetidament a Europa per imposar una pau duradora, mitjançant un tractat ambiciós que intentava abolir l’antic ordre i establir-ne un de nou. Després de més de quatre mesos de negociacions i d’intensa feina diplomàtica als despatxos, el president dels Estats Units va passar de ser l’heroi a ser vist com un obstacle. La premsa francesa, l’anglesa i la italiana el van acusar de posar en perill la pau amb la seva obstinació teoricoteològica i de sacrificar el món real per una utopia privada.

Quan vaig sentir Carles Puigdemont proclamant que “un país no es fa als despatxos”, per desautoritzar la taula de diàleg en què s’han compromès no només els seus socis republicans, sinó també els dirigents

Un país no es fa als despatxos, però tampoc des d’un xalet llunyà

socialistes, vaig pensar en la tragèdia de Wilson. Tothom té dret a lluitar per les seves utopies, però el futur és el lloc on ens tocarà viure els propers anys, així que intentar imposar els somnis a la realitat comporta alts riscos. I els catalans –tots, no només el 50% que vota els independentistes– es mereixen creure que una negociació entre el Govern d’Espanya i la Generalitat de Catalunya pot servir per millorar les seves vides. I qui ha dit que això no es pot aconseguir als despatxos? És possible que un país no es faci en un despatx, però molt menys en un xalet llunyà, per més que l’anomeni ostentosament Casa de la República.

És indubtable que Puigdemont no vol quedar aïllat, però la política catalana ha de tornar als despatxos, que és d’on no havia d’haver sortit mai. L’aventura unilateral va ser un fiasco, fins al punt que va tenir costos polítics, econòmics i socials que encara no hem sabut calcular. Sense oblidar el cost personal que per a alguns va tenir el 27-O, incloent-hi el mateix Puigdemont.

Quim Torra no va voler ocupar el despatx del seu predecessor com a metàfora, sí que ho ha fet Pere Aragonès com a pleonasme. ERC vol aparèixer com l’independentisme pragmàtic, i JxCat, en el fons, tem que això pugui ser percebut positivament pels ciutadans. La batalla que intenta lliurar Waterloo no només és esgotadora, sinó que en el fons no condueix enlloc.c

És tard i els camins ja no em tempten / i us sé del verger dins del clos / caiguts, trepitjats en la boira / oh dies, oh fulles, oh flors...”. Aquests versos del poema A hora foscant de Josep Carner transmeten una certa nostàlgia, encara que això no és el que vull expressar en aquest escrit. Més aviat les prenc com un llindar que es passa quan una arriba a la vellesa. Potser llavors s’entra a un món diferent. Si la vida ha estat llarga i plena, amb fills, nets i responsabilitats vàries en la mesura que sigui, quan es creua aquest llindar tot això ja queda enrere, i encara que a vegades cal un cop de mà, tant el propi cos com l’ànima ja no hi són de la mateixa manera. Una estimada amiga em deia “ja no tinc il·lusió” i jo li vaig contestar que potser confonia la il·lusió amb l’entusiasme, que no és pas el mateix. L’entusiasme té a veure amb l’acció i la il·lusió té a veure amb la capacitat de contemplació. I potser és això el que toca en aquest món de la vellesa, la contemplació de les coses petites, les flors, l’aigua, la llum, el capvespre, el vent que mou les fulles dels arbres, escoltar el cant dels ocells a qualsevol hora, sentir la campana del rellotge que toca les hores, i pensar en la bona gent que encara ens envolta com també en els que ja han marxat allà on sigui. Una germana meva més gran, que ja va marxar, els seus darrers anys deia “és igual” quan hi havia alguna dificultat, una mena d’estoïcisme quotidià, que ara jo també faig servir, perquè moltes coses tenen una importància relativa. Potser és que el temps de la contemplació esdevé preciós.

I doncs cal agrair, per damunt de tot i a tothora, el temps viscut en pau, també amb esculls de tota mena (inevitables), però en pau, i saber que el món que segueix, que ja és dels altres, portarà la llavor de l’amor que hi hem anat posant al llarg de la nostra vida. Totes les llavors creixen i d’alguna manera es manifesten. Els darrers versos del poema de Carner diuen: “I em criden el llum a la taula / i algun voleiant pensament / la vella cadira malmesa / i un full de paper malcontent”.c