El cost de tant rebombori

Comencem preguntant: el rebombori creixent que té lloc en l’esfera de la política els suposa algun cost als qui el protagonitzen? Es diria que per a aquells que més es complauen en l’exabrupte i la crispació, la possibilitat que les seves actituds puguin generar efectes socials lamentables d’alguna mena, o queda del tot exclosa o no els inquieta gens. Per sorprenent que l’afirmació pugui resultar a primera vista, no s’hauria de descartar que no estiguessin del tot equivocats amb aquesta actitud. La crispació i l’exabrupte polítics s’han incorporat al paisatge quotidià de la nostra societat, sense que això estigui repercutint en els comportaments de la ciutadania.

Però que alguns polítics actuïn amb una lleugeresa tan frívola, donant per descomptat que la sang (simbòlica) no arribarà al riu perquè la ciutadania en el fons tampoc no es pren gaire seriosament molt del que diuen, no implica que aquesta desafecció ciutadana estigui justificada ni, encara menys, que sigui una bona notícia. Sobretot si es basa en el convenciment que l’esfera de la política ha deixat de ser el lloc on resideix realment el poder, com tendia a donar-se per descomptat antigament. De fet, la forma en què s’ha intentat gestionar la brutal crisi del coronavirus, molt diferent de com es va gestionar la del 2008, hauria de ser prou argument per abandonar un convenciment tan descoratjador i tornar a la idea que la política pot afectar per a bé la vida dels ciutadans.

Tanmateix, no ens falten indicadors que continuen sent molts els que pensen que el poder real es troba en un altre lloc, en general a l’ombra, i que la política no deixa de ser una mera forma d’espectacle. Probablement és aquesta clau la que permet entendre l’enorme diferència en el tractament que en l’espai públic se’ls dedica a uns suposats poderosos (els polítics) i a d’altres (els que ocupen el poder econòmic, posem per cas). En aquest sentit, la ferocitat crítica que alguns professionals de la comunicació practiquen amb els representants dels ciutadans, lluny de constituir, com els agrada proclamar amb èmfasi, una prova de la seva irreductible independència de criteri i del seu decidit compromís amb la llibertat d’expressió, el que en realitat reflecteix és la seva convicció que no han de témer res d’ells. No només perquè exerceixin molt menys poder que en un altre temps, sinó perquè la mateixa democràcia garanteix la seva data de caducitat en càrrecs de responsabilitat. En canvi, cal destacar el silenci, quan no la desfermada adulació, que aquells mateixos crítics, ferotges amb els anteriors, mantenen davant els poderosos en altres esferes, amb els quals en ocasions fins i tot poden arribar a tenir una relació laboral.

En cas que això sigui cert, no tindria res d’estrany l’escàs interès d’alguns representants de la ciutadania per introduir seny i assossec en l’esfera política: potser ells mateixos no se l’han acabat de prendre mai gaire seriosament. A aquest pas, arribarà un dia que alguns s’atreviran a reformular la vella afirmació de Manuel Vázquez Montalbán: “Soc irracional en el futbol per poder ser racional en totes les altres coses”, deixant-la plantejada en aquests altres termes: “Soc irracional en política per poder ser racional en totes les altres coses”. Seria realment preocupant que poguéssim acabar parlant així. Si aquest fos el resultat de tant rebombori, sens dubte hauríem fet un pa com unes hòsties.c

Cal tornar a la idea que la política pot afectar per a bé la vida dels ciutadans

M. CRUZ, filòsof i expresident del Senat; autor del llibre (Taurus)