Viatjar és un plaer

Llevat de rares ocasions, viatjar és un martiri escassament justificat. Òbviament, no em refereixo als que ho fan perquè no tenen més remei, sigui en pasteres o en la business class per a executius. Ni als rics, que es mouen en aquella bombolla de confort que proporcionen els diners i que fa que tant se’n doni ser a Abu Dhabi com a Santander.

Parlo dels que, amb pressupostos limitats (encara més en aquests dies negres per a les classes mitjanes), han estat convençuts per alguna ment recargolada que desplaçar-se en condicions pròpies de penitents d’un cap a l’altre del planeta és un plaer sibarític, un signe d’estatus i fins i tot una activitat cultural. Qualsevol que hagi vist aquelles legions suoses corrent pel Louvre per fer-se una selfie amb la Mona Lisa entendrà a quina mena de cultura em refereixo.

I, pel que fa al plaer, facin un senzill experiment. Busquin a la xarxa una d’aquelles pàgines per a turistes que recomanen restaurants i consultin els de la seva pròpia ciutat. Veuran que no en coneixen cap i que, si els coneguessin, no hi posarien els peus ni per error. Això és el que espera a l’incaut en aquells viatges de “si avui és dimarts, això és Bèlgica”.

L’escriptor Keith Waterhouse, un home que prenia cada dia uns quants martinis amb vodka a l’hora de dinar i que va morir als 80 anys, ho tenia clar. “Els turistes són les llagostes del viatge, devorant cultura i patates fregides en proporcions anàlogues, creant una indústria de milers de milions de dòlars, però destruint gradualment el que s’ofereix als seus ulls”.

Malgrat tot, quan arriben aquestes dates tornem als aeroports. Aquells llocs on els usuaris són tractats com a addictes al sadomasoquisme per treballadors mal pagats i aclaparats per jornades extenuants. És la regla d’or del low cost :per viatjar barat no hi ha més opció que la d’abaixar la qualitat dels serveis i organitzar-los com en una colònia de treballs forçats a la vora del Mississipi.

Tant se val amb quanta antelació hi arribem, la nostra cua serà indefectiblement la més llarga, i al taulell de facturació tan sols hi haurà un sofert empleat contemplant-la amb expressió terroritzada. Després d’un pas humiliant pels arcs de seguretat, entre peücs de plàstic fets servir i una olor de suat penetrant, podrem gaudir d’aquests duty free on els preus superen de bon tros els de qualsevol basar paki de la ciutat. Així fins a l’embarcament, amb els compartiments per a l’equipatge de mà plens a vessar i acomodats en seients dissenyats per a gent amb l’alçada d’un hòbbit.

Afegeixin a aquestes amenitats el risc de contagi, els certificats de vacunació, passaports sanitaris o el que sigui que es requereixi per a la destinació en qüestió, més la possibilitat d’acabar confinats en algun hangar de l’aeroport de Londres o de Cancún, i convindran amb mi que, especialment aquest estiu, les úniques opcions assenyades són les de la més estricta proximitat o el balcó de casa. Sempre ens servirà de consol pensar que l’únic exòtic que té un elefant és que no en veiem un cada matí quan anem a treballar.

Però fins i tot la sàvia renúncia a viatjar en aquestes condicions pot resultar inútil i, paradoxalment, potser el millor serà tocar el dos com més lluny millor. Ho dic a l’observar que, refractaris als meus consells, els turistes han tornat a Barcelona.

Les rodes de les maletes retrunyen per les voreres, i els quioscos de la Rambla exposen aquells objectes que els nascuts aquí no havíem vist mai i que es van tornar típics així que els va comprar el primer xinès. Cosa que demostra que, quan anem de viatge, estem disposats a aconseguir les coses més estrafolàries, sempre que siguin barates.

Fotografien el que veuen amb els seus telèfons amb l’única finalitat de torturar els parents i amics (quants a Pequín i Hamburg els hauran de veure a punt de caure de l’estàtua de Colom i lamentaran que continuïn il·lesos!) i demostrar-los –per si hi ha algun escèptic– que ells van ser aquí. Practiquen el botellot al Born per a gaudi dels veïns i arrasen la Barceloneta a la més mínima ocasió davant la paciència franciscana de la Guàrdia Urbana. Mentrestant, bàrmans justiciers preparen les sangries amb què la ciutat se’n venjarà. No sé a vostès, però a mi ja m’estan venint ganes d’anar a París o a Copenhaguen, començar a beure cervesa tèbia i llençar les llaunes per terra.

Els desitjo unes molt bones vacances.c

Potser el millor serà tocar el dos com més lluny millor: els turistes han tornat a Barcelona

per separat. Crec que seria un greu error estètic executar el projecte. Quedaria kitsch.

Lluís Casademont Comalat

LAURA FÍGULS / ACN