La Vanguardia (Català-1ª edició)
El paisatge devastat trigarà uns quants lustres a recuperar-se
El pitjor incendi de la temporada s’acarnissa amb el poble més petit de l’Anoia
Bellprat, un petit poble de tot just 75 habitants, a uns vint quilòmetres d’Igualada, s’ha emportat la pitjor part del primer gran incendi de la temporada. Del total d’hectàrees cremades (1.700), més de 1.000 són del municipi. El seu regidor d’Urbanisme, Joan Carbó, ho resumeix sense draps calents: “Ens hem quedat sense paisatge”, i afegeix que la zona boscosa afectada pot trigar més de 60 anys a regenerar-se. I és que el foc s’ha rabejat en el municipi més petit de la comarca de l’Anoia. Descomptant les segones
“Ens hem quedat sense paisatge”, lamenten a Bellprat, on amb prou feines viuen 75 veïns
residències, en realitat Bellprat acull uns 40 veïns. “Els petits pobles som els grans oblidats de Catalunya”, lamenta Carbó visiblement molest. “Demà passat no ens recordaran...” denuncia. El cert és que fa uns deu anys Bellprat va patir les greus conseqüències d’un temporal que va tombar infinitat d’arbres, els troncs dels quals, encara per retirar, han estat ara pastura de les flames. Les queixes de Carbó van més enllà de l’incendi: “Tots els pobles petits estem deixats de la mà de Déu, ens estem morint i no hi ha manera que hi arribi la fibra òptica, les línies elèctriques són tercermundistes, fins ara no hi havia llum ni cobertura de mòbil”.
L’any 1934, quan Bellprat presumia de tenir la primera alcaldessa d’Espanya (Natividad Yarza), el poble tenia uns 400 habitants; 80 anys i escaig després no en suma més de 75 i la degradació no sembla que hagi arribat a la fi. Ara, amb més de 1.000 hectàrees boscoses menys i amb el seu estendard, el castell de Queralt (bé cultural d’interès nacional), castigat per les flames, les perspectives de futur no són falagueres. A la tirallonga de queixes Carbó hi afegeix projectes de parcs eòlics i fotovoltaiques mal vistos al municipi. Amb tot, “ja podem plegar”.
Almenys els veïns de la Conca de Barberà i l’Anoia es van despertar ahir amb una pregària concedida: pluja per aturar el foc. Posats a desitjar, n’haurien volgut una mica més. Tot i així, la lleu pluja va donar treva en la lluita contra l’incendi originat a Santa Coloma de Queralt. La de dilluns va ser una temperatura una mica més propícia, que els bombers van aprofitar per redoblar esforços i intentar guanyar la partida al pitjor incendi de la temporada, amb unes 1.700 hectàrees cremades fins ara. Malgrat que l’incendi està controlat, a la zona no volen llançar les campanes al vol. Diumenge a la tarda tot semblava ben encaminat i a les set es va reactivar el foc en l’avenç cap a Sant Martí de Tous. Així, calculen que les feines d’extinció duraran uns quants dies.
Dilluns a primera hora del matí el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, amb l’inspector en cap dels Bombers de la Generalitat, David Borrell, cer
Són pins, però també quilos de resina natural que a Espanya precisament no sobra i s’exporta per poder cobrir la demanda. Són llocs de treball, activitat econòmica, per acabar-ho d’adobar de quilòmetre zero, però també una manera de prevenir incendis. La Diputació de Barcelona ha començat a avaluar la pràctica d’un vell ofici, el resinatge de pins, una activitat econòmica de què viuen pobles sencers a les dues Castelles però que també permet tenir un bosc net, sa i vigilat: que no cau en l’oblit.
“La tendència actual, a més, ens fa pensar que la resina de pi es pot convertir en un producte que podria tenir futur i ser rendible, si més no de manera complementària amb altres activitats agroforestals”, explica
Ana Morgado, la cap de la secció de restauració i millora forestal de l’oficina de la Diputació de Barcelona, que està especialitzada a analitzar i dissenyar estratègies i sistemes per prevenir incendis forestals, i restaurar i valorar àrees degradades.
A finals del mes de juny es va posar en marxa en una àrea de Pallejà, que comprèn 240 pins, el projecte pilot de l’organisme supramunicipal. L’activitat, que a les dues castelles també és una estratègia per posar fre a l’Espanya buidada, ara té el vent a favor, ja que el mercat busca alternatives naturals a productes derivats del petroli, especialment a les empreses de cosmètica i farmacèutica. La resina és la matèria primera principal, l’original.
La Diputació de Barcelona ha encarregat avaluar la iniciativa a tècnics de l’Associació de Propietaris Forestals de Montnegre i el Corredor. “És una matota nera de generar activitat econòmica. I si hi ha persones treballant al bosc, el bosc està cuidat”, explica Marc Fernández, enginyer de l’entitat, que supervisa i recull dades d’una prova pilot que du a terme sobre el terreny una cooperativa de Vallirana, ForestBaix, impulsada
La recerca d’alternatives als productes derivats del petroli ha augmentat la demanda
per Carlos Delgado i la seva dona, Elizabeth Ibanga, fa sis anys. Es tracta d’un projecte compartit que té poc a veure amb els seus oficis anteriors (ell director financer, ella responsable de recursos humans) i que van fundar fa sis anys, quan les coses a l’empresa en què treballaven no anaven del tot bé. Va ser una alternativa laboral estudiada que també volia ser una aportació personal al medi natural i el territori.
El projecte el van posar en marxa a Vallirana, on tenen cedits uns 2.000 pins i extreuen anualment més de 800 quilos, si bé han arribat als 1.200. En el punt on duen a terme el resinatge, en el cas d’aquesta població a l’anomenat pla d’Ardenya, és fàcil reconèixer per on han passat. Amb prou feines hi ha sotabosc ni esbarzers ni bardisses. Han de netejar per poder accedir als pins. Però, a més, ForestBaix també du a terme altres activitats, si bé el resinatge és la seva aposta principal, com per exemple aprofitar part de l’escorça que retiren per a jardineria.
“Habitualment en el resinatge es fa servir pinastre, però nosaltres en tots aquests anys hem demostrat que el pi blanc, que és el que més abunda per aquesta zona, també serveix”, afegeix Carlos Delgado. És un pi, d’altra banda, que actualment amb prou feines té ús i que no pateix per les extraccions: ni s’eixuga ni es mor.
La resina que es recull s’envia a una planta de Segòvia, tot i que hi ha el compromís de la mateixa empresa d’instal·lar una refineria a Catalunya si algun dia s’arriba a la recollida d’un milió de quilos anuals. “I per què no?”, pregunta amb un somriure un dels impulsors de ForestBaix.
Fins ara mitja dotzena de persones han après l’ofici d’en Carlos i l’Elizabeth, i algunes es dediquen a això a l’altiplà. L’últim que s’ha afegit a en Carlos i l’Elizabeth –que supera la seixantena– ha estat Ricard Romo, de 45 anys, tècnic en gestió forestal i medi natural, també veí de Vallirana. “És una iniciativa que pot generar llocs de treball, que també beneficia el bosc”, afegeix en Ricard, que defensa fermament el projecte. Espera poder dedicar-s’hi, però a la demarcació de Barcelona
Ara mateix, apunten fonts de la Diputació, un dels principals esculls amb què es pot trobar el projecte és a l’hora d’aconseguir el vistiplau dels propietaris dels boscos. En el cas de la prova pilot de Pallejà, aquesta es desenvolupa en terrenys municipals –l’Ajuntament no ha dubtat a implicar-s’hi–. En el cas de Vallirana es tracta d’un propietari privat, la família Montané, implicada amb el projecte i amb el municipi, que ha cedit els seus pins també a canvi que es dugui a terme –com ja passa– un manteniment del seu bosc.
“A Castella sí que hi ha moltes muntanyes comunals”, assenyala Elizabeth Ibanga. Aquí el fet que la majoria siguin privades pot ser un escull, tot i que precisament el projecte de la Diputació vol demostrar també això: que activitat econòmica al bosc és conservació, manteniment, un mal de cap menys per al propietari i també menys incendis.c
La cooperativa ForestBaix, pionera a Catalunya, fa sis anys que s’hi dedica