Estampes del planisme (i XIII)

El 2011, en plena ressaca de la crisi financera, Colin Crouch va reciclar el títol d’una reputada obra del periodista i historiador George Dangerfield sobre la ràpida decadència del vell i poderós partit de David Lloyd George després de la Gran Guerra. El llibre de Dangerlfiel es titulava L’estranya mort del Partit Liberal (1936), que, com es va veure més endavant, també era un bon nom per a una banda de rock. El de Crouch es deia L’estranya no mort del neoliberalisme. D’acord amb les variacions introduïdes en el títol, aquest politòleg britànic sostenia que el que tocava en aquell moment no era narrar com moriria un neoliberalisme en crisi, sinó el contrari: explicar com era que el neoliberalisme, a diferència del que molts havien profetitzat, havia sortit més fort que mai del recent col·lapse financer. Deu anys després, aquest mateix estiu, el molt influent Institut for New Economic Thinking ha penjat un vídeo d’animació al web que anuncia que, per bé que els fetitxistes del mercat encara no ho sàpiguen, “el neoliberalisme ha mort”. Si, com els indicis apunten, aquest anunci no és una fake new, sinó la caricatura d’una tendència marcada per un canvi de valoració del paper de l’Estat en l’economia, es pot rellegir el llibre de Crouch com un assaig sobre una ideologia que el 2011 experimentava aquella millora sobtada (parlar del cant del cigne semblaria excessiu) que sovint precedeix el desenllaç fatal.

La relectura del llibre de Crouch des d’aquesta perspectiva ofereix vistes interessants. Un element clau en la seva diagnosi era la remarca que el neoliberalisme realment existent, a diferència del discurs doctrinal en què es legitimava, no tenia tant a veure amb l’establiment de mercats lliures com amb la instauració de polítiques que reforçaven el domini de les grans empreses sobre la vida pública. La teoria neoliberal confrontava el neoliberalisme i el keynesianisme com si en l’obra que es representava només hi hagués dos actors: els mercats

Per a la supervivència del neoliberalisme era important que els actors no fossin una parella, sinó un trio

i l’Estat. Però, en la posada en escena, sempre hi apareixia un tercer protagonista, el poder corporatiu, invisible en el discurs, però amb una gran influència sobre els altres dos. Crouch remarcava la importància del fenomen que els actors no fossin una parella, sinó un trio en la supervivència del neoliberalisme.

Aquest fenomen també sembla rellevant a l’hora d’explicar l’actual resurrecció del keynesianisme que arriba del braç d’un nou planisme que, a semblança del de mitjan segle XX, permet presentar sota un altre aspecte i conrear amb mètodes diversos la col·laboració públicoprivada, que és un dels passadissos que uneixen el vell i el nou. A diferència del neoliberalisme, el keynesianisme es pot o no es pot conciliar amb el que s’acostuma a descriure com una agenda social progressista. Però les idees dominants solen canviar quan els qui les patrocinen canvien la manera de valorar els diversos mitjans que els poden permetre maximitzar els beneficis.