La història es repeteix

Tosca

Autor: Giacomo Puccini

Intèrprets: Sondra Radvanovsky (Floria Tosca), Jonas Kaufmann (Mario Cavaradossi), Carlos Álvarez (Barone Scarpia), Gerardo Bullón (Césare Angelotti). Director musical: Nicola Luisotti. Cor i orquestra titulars del Teatro Real de Madrid

Lloc i data: Festival Castell de Peralada (25/VII/2021)

La representació única de Tosca a Peralada aquest estiu venia avalada per l’èxit obtingut al Teatro Real de Madrid, amb el protagonisme de la soprano Sondra Radvanovsky (Tosca), el tenor Jonas Kaufmann (Cavaradossi) i el baríton Carlos Álvarez en el paper del malvat Scarpia. Començarem dient que el caràcter personal del baríton, una bella persona, no aconsegueix les cotes de maldat del seu personatge, però va fer una actuació eminent i una mort de força dramatisme.

Dèiem que la història es repeteix perquè Jonas Kaufmann, en el paper de Cavaradossi, va fer el mateix que fa prop de cent anys va fer el tenor Miguel Fleta a l’Scala de Milà, que es va barallar amb el director Toscanini, que anava de purista, perquè Fleta feia uns apianaments vocals amb la famosa ària final E lucevan le stelle, que Toscanini no l’hi volia permetre. Es van barallar i Toscanini va marxar del podi. Amb un substitut, Fleta va fer totes les floritures vocals que li van venir de gust –i que no són a la partitura– i va obtenir tal ovació que va haver de concedir el bis (com també Kaufmann ahir). Quan va tornar Toscanini per recuperar la batuta, Fleta li va dir que, si no havia dirigit la primera vegada, ara tampoc havia de dirigir la repetició, i Toscanini se’n va anar encara més furiós.

A Peralada, l’entesa entre el director Luisotti i Kaufmann no va presentar problemes, i el públic va poder embogir d’entusiasme davant del bis del divo alemany, ple de detalls ornamentals i moments d’un increïble refinament vocal, segurament millors que els de Fleta de fa cent anys.

El públic va poder embogir d’entusiasme gràcies a l’entesa entre el director i Kaufmann

Last but not least, Sondra Radvanovsky va cantar impecablement el paper de Tosca, amb potència i convicció –en algun moment potser amb massa força– i ens va fer pensar en l’absolutament fabulosa Floria Tosca de la Caballé, que ningú no ha superat mai, ni tan sols aquesta esplèndida Radvanovsky, però com que el passat és el passat, el record de la Caballé ja no el controla la majoria del públic, que va trobar que la Radvanovsky va estar insuperable, i en el moment que ens trobem és ben veritat.

La resta de l’equip va complir amb gran eficàcia i es va fer notar especialment la gran qualitat del cor. Va ser una nit memorable.c