La Vanguardia (Català-1ª edició)
La missió del gegant
“L’or és l’objectiu”, assenyala tot ambiciós el judoka espanyol Niko Sherazadishvili, que entra en acció demà
L’or a Tòquio no és un somni: és un objectiu claríssim”. Per verbalitzar aquesta frase cal estar-ne molt convençut. Però quan ets bicampió del món i número 1 del rànquing a la categoria de fins a 90 quilos estàs autoritzat per pronunciar-la. Niko Sherazadishvili (25 anys) ho va dir al juny després de signar el seu doblet universal, i des d’aleshores no para de repetir-la, perquè una vegada i una altra li pregunten pel mateix. “Ja cansa”, ha dit de broma. Però aclareix: “Sento la pressió, com la vaig sentir quan el 2018 vaig guanyar el meu primer títol mundial. Llavors vaig sentir la pressió dels mitjans, de la gent, perquè era el número 1, però cal sentir aquesta pressió per competir bé. Veig bé que la gent cregui que puc guanyar l’or. És bo”.
A l’espanyol d’origen georgià se li acosta el moment de passar de les paraules als fets, perquè aquest dimecres afronta la participació en el Nippon Budokan, al parc Kitanomaru, la catedral per antonomàsia del judo, el Maracanã d’aquest esport. A tres quilòmetres d’aquí es va inventar aquest art marcial, al gimnàs Kodokan, i en aquest temple, que ja va acollir la competició de judo als Jocs del 1964, és on ha vingut a coronar-se Sherazadishvili. “Que es disputin al Japó és una motivació extra”, admet l’espanyol.
De no voler veure els seus combats a aspirar al màxim. De mancar de mala bava a la competició a no perdonar. Com a adolescent concedia massa oportunitats, no concebia que el rival pogués fer el que fos per guanyar-lo. Amb el temps, amb el seu entrenador, Quino Ruiz, va aprendre que no té res a veure ser bondadós fora de la lluita amb el que fas dins, encara que en el fons continuï sent el mateix noi afable que va arribar a un gimnàs de Brunete i va demanar si hi podria entrenar cada dia.
Li van dir que sí, i allà va continuar l’aventura. Perquè venia d’emigrar de Geòrgia amb els seus pares en plena guerra d’Ossètia del Sud. Tenia 14 anys.
Al seu país d’origen compatibilitzava el judo amb el waterpolo, però a Espanya ja només es va centrar en l’esport de les claus. Va despuntar aviat i Turquia li va fer una oferta desorbitada, pels diners que es mouen en el judo, perquè es nacionalitzés, però va preferir competir per Espanya per quedar-se amb Ruiz. L’entrenador el considera el seu tercer fill i el judoka té en ell un segon pare.
Sobre el tatami una de les especialitats de Sherazadishvili és la clau que es coneix com a uchi mata. Si Laudrup dominava la croqueta, Ronaldinho l’elàstica i Zidane la ruleta, Shera fa estralls amb aquesta tècnica. Consisteix a agafar el braç de l’oponent amb una mà i la solapa amb l’altra. Llavors, girant el cos per estirar el contrincant cap a un mateix i presentar-li el maluc, es fa servir un dels peus per empènyer la cama del rival i projectar-lo contra el terra. Per això els adversaris de l’espanyol solen intentar que no aconsegueixi agafar-los la màniga amb la mà esquerra i que no aconsegueixi portar la seva dreta a l’esquena. Si l’espanyol és capaç de fixar la seva posició solen estar perduts. Saben que farà servir aquesta tècnica, però no aconsegueixen evitar-ho, cosa que només aconsegueixen provocar els superclasse. És fàcil trobar vídeos a les xarxes en què explica les seves tècniques, però també es guarda alguns secrets, especialment quan arriba una gran competició. Llavors no publica els enregistraments. “Guanyar l’or seria el millor dia de la meva vida esportiva. Les sensacions serien... Bé, les sensacions les explicaré després de guanyar la medalla”. Riu, però ho espera.c
Després del passeig del debut davant Sud-àfrica (29-4), a Espanya li calia un partit seriós per escalfar el braç, i el Canadà, un rival de gamma mitjana, va posar el punt d’exigència adequat perquè les jugadores de Miki Oca pugessin un esglaó en el seu camí cap a les medalles. Les espanyoles van resoldre el compromís amb ofici i amb dosis de qualitat de les seves llançadores, en especial Bea Ortiz, amb quatre gols, i Roser Tarragó, amb tres.
Espanya va començar a notar més exigència del rival en la sortida del Canadà, molt més endollada, amb un sorprenent 0-2 en un minut i mig. Malgrat que la reacció de les guerreres aquàtiques no es va fer esperar –un 2-0 de Bea Ortiz i Maica García en un minut–, la selecció americana es va atrevir a portar la iniciativa el segon quart. Anni Espar mantenia l’avantatge per a Espanya amb un gol un segon abans de la botzina del descans (6-5).
En la represa, Espanya va mantenir la discreta línia defensiva (Laura Ester va acabar amb 5 de 15, un 33%), però va deixar anar el braç en atac, en especial una Roser Tarragó que amb tres dianes va apuntalar el segon triomf per agafar confiança abans de trobar-se amb Holanda (demà, 12.50), un dels ossos per les medalles.
Ester, Anni Espar (2), Bea Ortiz (4), Peña, Maica García (2), Forca (1), González; Bach, Elena Ruiz, Clara Espar, Leiton (2) i Tarragó (3).c
“Si guanyo serà el millor dia de la meva carrera, però les sensacions les explicaré després de guanyar”