La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nou president del Perú inicia la ruptura amb els símbols colonials
Castillo renuncia a viure a la residència presidencial, la Casa de Pizarro
“Li portem pa amb chicharrón a Pedro Castillo que li agrada”, va dir Manuel Vargas, propietari de la chicharronería El Buen Chancho, en Breña, un barri popular de Lima. A pocs metres hi ha allotjat el nou president peruà, en un pis d’aspecte trist i atrotinat, propietat d’un amic.
Castillo es quedarà aquí fins que trobi una altra casa on viure amb la seva dona, dos fills i cunyada després de renunciar a viure en el neobarroc palau presidencial a la plaça Mayor, conegut com la Casa de Pizarro. “La convertiran en un museu”, va dir Vargas. “Molt millor així per estalviar despeses perquè l’economia va molt malament”.
El cert és que, per a Castillo i els seus assessors del partit d’esquerres Perú Lliure, convertir l’històric palau presidencial en un museu té un objectiu molt més important que reduir despeses. És simbòlic, i si el futur resulta difícil de canviar amb només un terç dels escons al Congrés i després del col·lapse d’ingressos fiscals per la pandèmia, més val començar pel passat.
Per això, poc després del seu discurs d’investidura, dimecres, Castillo va anunciar: “No governaré des de la Casa de Pizarro perquè crec que hem de trencar amb els símbols colonials per acabar amb els lligams de dominació”.
En realitat, l’únic que queda de la residència original del conqueridor extremeny Francisco Pizarro, construït el 1535, és una figuera al pati. L’edifici actual va ser construït el 1938 pel president i militar Óscar Raymundo Benavides, que va aniquilar el Partit Comunista i l’esquerra nacionalista de l’Aliança Popular Revolucionària als anys trenta.
Malgrat la seva proximitat a
Vladimir Cerrón, forjat políticament a Cuba, i d’altres liders marxistes del partit Perú Lliure, no és el rebuig de l’anticomunisme passat o present el simbolisme que Castillo pretén rendibilitzar. Busca un referent històric més llunyà: “Durant quatre mil·lennis i mig els nostres avantpassats van trobar maneres de conviure en harmonia amb la rica natura.(...) Va ser així fins que van arribar els homes de Castella”, va afirmar el nou president al seu discurs d’investidura.
És l’últim exemple d’un rebuig visceral del passat colonial que avui recorre Amèrica Llatina, enderrocant estàtues de conqueridors diversos, des de Gonzalo Jiménez de Quesada a Bogotà, fins a Pedro de Valdivia a Santiago de Xile. Per no parlar de Colom.
Al Perú aquest discurs recupera algunes de les idees indigenistes sobre el socialisme precolombí de Jose Carlos Mariátegui, fundador del Partit Comunista el 1928 i figura inspiradora de Perú Lliure.
Es pretén evocar també la injustícia històrica simbolitzada per l’execució per garrot del rei inca Atahualpa el 1533 a Cajamarca, la ciutat al nord dels Andes peruans on Castillo va iniciar fa menys d’un any el seu meteòric ascens al poder presidencial.
La càrrega simbòlica del discurs de Castillo contrasta amb un programa de mesures molt menys ambiciós del que prometia a la seva campanya. Va carregar contra l’extractivisme de “tres segles en què aquest territori va pertànyer a la Corona espanyola i li van permetre explotar els minerals que van sostenir el desenvolupament d’Europa”.
Però els seus plans per a la mineria actual no són exactament mariateguistes. “Elevarem el valor agregat de la mineria”, va dir després de descartar les nacionalitzacions que els líders de Perú Lliure havien proposat a l’inici de la campanya.
Descartada la Casa de Pizarro, no se sap on viurà la família presidencial a Lima. Deixen una casa de tova de dues plantes a Anguía, a Cajamarca, el tercer municipi més pobre del Perú. La nova primera dama, Lilian Paredes, després de proveir-se la setmana passada per al seu viatge des de la serra a Lima de pèsols, fesols, farina de blat de moro tendre, va dir a l’agència AP: “No tenim cap propietat a Lima. Som gent de província i gairebé sempre el provincià ha de passar anys per tenir una propietat de la capital”.c
El mandatari diu que vivien “en harmonia amb la rica natura fins que van arribar els homes de Castella”