La brometa de les multes

Conec algú el fill del qual va ser multat per passar-se quinze minuts el toc de queda. No estava de botellot, senzillament s’havia quedat xerrant, distret, amb un amic.

La mare, després de l’ensurt inicial, aquest que ens agafa sempre que truquen a casa i ens lliuren una carteta “tapa negra”, va respirar fins a deu i es va dirigir al seu fill per cantar-li les quaranta en manera operativa.

Li va parlar de la responsabilitat social, la necessitat de pensar les coses abans de ferles, va repetir que hauria de ser conscient la resta de la seva vida madura que tot acte té la seva conseqüència... Va seguir amb el discurset de l’honestedat, la coherència, bla, ble i bli... I va anunciar que li tocava pagar la multa de la seva butxaca.

El xaval es va adreçar diligent i emprenyat al caixer més pròxim i va pagar sagradament la multa. Es tancava el cercle moral amb el càstig degut.

I així van passar els mesos. Fins que un dia, la mare va quedar dissecada davant la pantalla

Com li expliques que si pagues, llepes, i si no ho fas, et perdonen?

del televisor escoltant una de les notícies. Aquelles maleïdes multes, imposades durant el confinament, quedaven definitivament perdonades. Anul·lades.

Però alguna cosa grinyolava. Els que encara no les havien pagat quedaven exempts de càstig, lliures, mentre que aquells que ja les havien abonat puntualment, creient en el seu singular deure ciutadà, a aquests no se’ls tornava ni la quantitat ni les gràcies.

Com explicar-li al seu fill que, com a ximples, havien pagat una multa i que, si no ho haguessin fet, avui tindrien premi? És a dir, si pagues, llepes, i si no pagues, et perdonen.

Efectivament, la notícia va caure sobre l’adolescent com una bomba. Els brindo el que sens dubte dirà la pròxima vegada que li enviïn una comunicació similar: “Multa? Ah, res, no penso pagar-la... total, ja ens la trauran d’aquí uns mesos!”.

Un altre dia parlarem de les de trànsit, que això mereix peça a part.c