En defensa de la Barcelona metròpoli

La preocupació mediambiental ha generat a Barcelona, com en moltes ciutats del món, un viu debat sobre el tipus de mesures a prendre en l’àmbit de la mobilitat i de l’ús de l’espai urbà.

Des del convenciment que totes les opinions de bona fe han de ser respectades, vull posar l’èmfasi en la necessitat de compatibilitzar la preocupació global per la sostenibilitat amb la defensa de la personalitat que ha fet de Barcelona la capital comercial, cultural i administrativa de Catalunya i una de les primeres metròpolis del Mediterrani.

La voluntat de fer de Barcelona una ciutat

“més tranquil·la, segura i respirable” és un objectiu genèric que cap barceloní pot discutir, però sí que s’ha de debatre la manera d’aconseguir-lo sense ofegar el nostre comerç ni debilitar activitats sense les quals Barcelona no seria avui el que és, com tampoc ho serien altres metròpolis del món.

La política de fer més estrets grans eixos de circulació, tant als accessos (Meridiana, Diagonal, Gran Via…) com al centre de la ciutat (Aragó, Consell de Cent, Pelai, Via Laietana...), planificant “superilles verdes” en ple Eixample de Cerdà, o prohibint girs que dificulten i prolonguen recorreguts, sembla tenir com a objectiu principal la desmotivació de l’ús del vehicle privat, com la panacea de la lluita contra la contaminació.

Disminuint la capacitat viària es pot reduir el volum de circulació, però els impactes negatius solen ser superiors als positius, en tenir els mateixos efectes en els vehicles contaminants que en els elèctrics o en el trànsit evitable que en l’essencial i les urgències. Està demostrat que aquesta política augmenta la congestió i, amb ella, la contaminació ambiental i acústica, desplaçant les emissions i els sorolls dins de la pròpia ciutat. Les conseqüències ja són observables ara, però augmentaran notablement després de l’estiu si, com hem d’esperar, es constata la recuperació de l’activitat.

Aquestes mesures tàctiques poden revertir-se, però el missatge implícit de

“no es pot anar a Barcelona en cotxe” pot quedar instal·lat en ciutadans que tenen Barcelona com el seu referent de capitalitat i tenen dificultat d’horaris o de condicions físiques per fer-ho en transport públic, per molts esforços que es facin per millorar-lo.

L’àrea d’atracció de Barcelona per a aquest perfil de visitant abraça tot Catalunya i va més enllà del seu perímetre. La reducció d’aquest flux, afegit al derivat de l’explosió del comerç electrònic i del teletreball, pot suposar la forta reducció de l’activitat terciària, cultural i professional de la nostra ciutat, amb conseqüències sobre l’ocupació i el potencial de Barcelona. Parodiant aquell antic programa radiofònic, cal que “la comarca segueixi visitantnos”. Per defensar la sostenibilitat hem d’apostar per la fluïdesa, reduint el trànsit prescindible i optimitzant l’ús de l’espai públic encara que, al meu entendre, les ciutats han d’estar obertes a aquells que les fan metròpolis.

La protecció de la qualitat ambiental de la ciutat ha d’anar per altres camins: accelerant la progressiva electrificació de la mobilitat; promovent canvis en l’insostenible model de distribució de mercaderies; continuant amb la millora del transport col·lectiu; completant la B-40 per reduir el trànsit de pas; dotant nous espais verds i de lleure sense afectar la infraestructura viària; orientant normes i horaris a l’ús eficient, sostenible i segur de l’espai urbà; perseguint que hi hagi més disciplina vial sobre les dobles fileres i l’ocupació de voreres...

Els necessaris processos de transformació de realitats que s’han construït al llarg de generacions no es poden programar amb urgència i sense consens, si no volem patir conseqüències molt negatives i de difícil recuperació. No vull acabar aquesta reflexió sense afirmar que Barcelona reuneix les condicions per, mitjançant el diàleg i sense radicalismes, assolir entre tots un equilibri modèlic.c

S. ALEMANY,

¡Exprópiese!

Bajo el título “El Gobierno podrá requisar ‘todo tipo de bienes’ en una situación de crisis” (Política, 25/VII/ 2021), Joaquín Vera explica el anteproyecto de ley de Seguridad Nacional, que pretende dar al presidente del Gobierno potestades para suspender libertades; regular los deberes de los ciudadanos; obligar a realizar prestaciones personales sin percibir compensación; requisar temporalmente todo tipo de bienes, dando una indemnización e, incluso, exigir a los medios de comunicación su colaboración con las autoridades. Así pues, el Gobierno y su presidente declarando el estado de crisis podrá decidir a quién requisa, el qué, por cuánto tiempo y cómo se indemniza.

Es abrir el camino al tristemente famoso “¡exprópiese!” del mandatario venezolano.

Josep Pagès Martí

Parcs històrics

Fa poc hem vist per La 2 Los jardines de Monti Don i Jardines històricos d’Espanya. En cap d’ells passa com al parc metropolità Solei-Arnús de Badalona, on les diferents obres des dels anys setanta no semblen coordinades. Es gasta més en construcció i enderroc que en jardineria, manteniment i vigilància. Hi ha plànols i fotos antigues. No s’hauria de fer un parc nou sobre l’antic. Els canvis de polítics i tècnics no haurien de provocar canvis de criteri.

En les obres d’enguany s’han talat antics i altíssims xiprers que remarcaven un marge per plantar-hi heures. A l’octubre tenen previst arrencar els tarongers de l’hort “perquè són vells i de varietats antigues, estan malalts i no produeixen” . A les Terres de l’Ebre, cultivats i tractats, poden produir cent anys. Ara la seva finalitat és ornamental, no productiva. També cal veure l’estat dels fruiters que han plantat al costat de l’hort.

Jordi Sapé i Pedrerol

Método tradicional

Recientemente he acudido a un banco a solucionar un pequeño problema con una tarjeta. Cuando he tenido la suerte de ser atendido y el empleado me iba solucionando el problema, de paso me iba comentando si iba por autopistas (para enchufarme un aparatito para el peaje), si tenía seguro de vida (para proporcionarme uno), si estaba contento con el seguro del coche (para proporcionarme otro seguro), y le he comentado que tenía moto (otro “segurito”). Cuando parecía que tenía mi problema solucionado, me ha preguntado por el seguro del piso (lo tengo con ellos). Cuando ya me había levantado para irme, me ha comentado, acompañándome a la salida, si tenía alarma en el piso.

Todo esto parece de chiste, pero es real como la covid. Señores banqueros, si no han sabido mantener su negocio, no es problema de los clientes, es suyo. Les aconsejo que vuelvan al método tradicional, que consiste en prestar dinero a cambio de un interés “racional” (es lo que venden), y dejen que los concesionarios de automóviles y las compañías de seguros hagan su trabajo.

XAVIER CERVERA