Els sacrificis inútils

Les valoracions de tercers sempre ens han impressionat. Un dels records més llunyans en aquest diari, quan la llibertat estava segrestada pel franquisme, era el privilegi de poder llegir Le Monde, que arribava cada dia al carrer Pelai si no era retingut per la censura a la duana. Pierre Vilar ens va donar una visió pròpia de la història de Catalunya, Gerald Brenan va escriure El laberinto español residint a Granada i la primera història de la Guerra Civil desapassionada va ser la de Hugh Thomas. John Elliott, des d’Oxford i nonagenari, enriqueix encara avui les interpretacions de la revolta dels catalans el 1640 i els paral·lelismes històrics entre Escòcia i Catalunya.

La historiografia espanyola i catalana ha evolucionat molt positivament. Josep Termes, Ferran Soldevila, Josep Fontana, Santos Juliá, Chaves Nogales, Joan Sales i molt especialment Jaume Vicens Vives, que ha construït un relat que ha inspirat polítics i acadèmics abans i després de la seva mort prematura el 1960.

Les mirades al passat interiors han estat diverses i de vegades contradictòries. I, per raons de prejudicis, hem donat més credibilitat a les interpretacions allunyades de les passions nacionals que als nostres relats colpejats per les batzegades de la nostra història. És precisament Jaume Vicens qui ens diu que la millor interpretació del moviment catalanista es troba a les pàgines d’Anton Sieberer, un lingüístic austríac que va passar una temporada llarga a Catalunya als anys trenta i va deixar escrita Catalunya contra Castella, que ara ha editat en català l’historiador Joan Esculies (Pòrtic).

És una mirada antropològica molt lliure de prejudicis, publicada en alemany el 1936, i que avui té molta vigència com a mirall d’un passat que no mor mai i retorna de maneres molt diverses i en circumstàncies diferents. Aquell jove lingüista austríac escriu el que satisfà i el que incomoda les dues parts en litigi. És una visió antropològica sobre com operen els ressorts psicològics en una part considerable de la nostra societat. Em quedo amb una afirmació que apareix perduda al llibre i que té vigència en els nostres dies: “La tragèdia més profunda és la dels sacrificis inútils”. Un savi aliè al nostre drama col·lectiu ens diria que cal tornar al possibilisme dels pactes, una tendència que ha caracteritzat la nostra llarga història.No hi veig altra via possible.c

La millor sortida és el possibilisme dels pactes que han caracteritzat la nostra història

cre-a impresiones de catalunya sl

rotomadrid, sl. marina bcn distribucions sl