La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Bulli 10 anys d’un adeu que no era per sempre
Els que el 30 de juliol del 2011 van participar en la preparació de l’últim sopar d’El Bulli o van seure al menjador i van assaborir el menú sempre podran tancar els ulls i reviure la màgia d’aquella nit. A la cuina, la complicitat entre els membres d’una brigada de luxe integrada pels que van formar part de la revolució que s’hi va gestar (com a bandera, la defensa de la llibertat per crear) va ser absoluta. Com a ajudants de cuina de l’equip de fa deu anys (al capdavant, Oriol Castro, Eduard Xatruch, Mateu Casañas, Eugeni de Diego o Marc Cuspinera), alguns dels millors xefs del planeta, convidats pels germans Adrià i el seu soci, Juli Soler: des del danès René Redzepi fins a Joan Roca, Gran Achatz, José Andrés, Andoni Luis Aduriz, Massimo Bottura, Chistian Lutaud (Ferran Adrià es va convertir en cap de cuina d’El Bulli amb ell el 1984); els fills d’El Bulli Xavier Sagristà (mort fa poc), Albert Raurich, Carles Abellán ....
Més que un canvi de mes, semblava que aquella nit s’acostava un canvi d’era per als que eren conscients del que s’havia gestat en aquell lloc recòndit. Ferran i Albert Adrià eren desbordats per l’alegria quan van sortir de la cuina les últimes postres, el préssec Melba, una reinterpretació de la creació d’Escoffier que en la història d’El Bulli ha quedat com el plat número 1892, xifra que encaixa amb el naixement del xef francès i que dona nom a l’espai que ocupava el restaurant: ara El Bulli 1892.
Aquella nit que un gos blanc de sucre, un bully, per descomptat, i un pastís volador (obres de Christian Escribà i Patricia Smitht), deien adeu a El Bulli restaurant i donaven la benvinguda, abans que els convidats comencessin a ballar i més d’un fes un capbussó a la cala Montjoi, la pregunta només era una. Mai més no es podrà menjar a El Bulli? La mateixa que li han repetit a Ferran Adrià moltes vegades durant aquesta dècada, immers en la recerca
Si tornessin a cuinar seria sense provar de crear, “servint més o menys els últims plats que vam oferir”
de ments creatives, l’ampliació del coneixement (interconnectat amb la seva metodologia Sàpiens), els llibres de la seva Bullipèdia i la museïtzació del seu llegat. Ara, en la conversa a què podeu accedir amb el codi QR a peu de pàgina, el no s’ha canviat per un “no ho sé”. Si tornen a servir dinars o sopars, “només si ha d’aportar diners per tenir més persones amb nosaltres a la fundació, seran més o menys els últims plats que vam oferir, contextualitzant-los perquè s’entenguin després del pas dels anys”.