Factures generacionals

Fa tres anys Edurne Concejo va publicar a La Vanguardia un article que endreçava les generacions i facilitava la comprensió de les tensions entre pares i fills. És una tradició que fa emergir les crítiques dels joves contra els grans. En l’àmbit de l’humor, aquest combat és un dels filons més tòpics del sector. Monologuistes, humoristes o tertulians s’acarnissen amb els boomers (nascuts entre 1949 i 1968) i els converteixen en antagonistes grotescos. En els últims mesos, programes de ràdio i de tele (Adolescents.cat, Jugada mestra, El món a RAC1 o Versió RAC1) furguen en aquesta ferida, més sagnant a Catalunya que a la resta d’Espanya. Fins i tot hi ha un youtuber mexicà que fa una paròdia d’El encantador de perros substituint els gossos per boomers incorregibles.

La dialèctica generacional sempre s’ha basat en canvis de referents i valors. Els fills de la guerra i la postguerra es van forjar en una austeritat que, per sort, els boomers no van patir. I els fills de la generació X (1969-1980) van viure una obsessió per l’èxit que va degenerar en la frustració millennial (19811993) i la irreverència de la generació Z (1994-2010). La manera menys gregària i més lliure de superar aquests abismes sempre ha sigut la independència individual. En el cas dels boomers, però, i a causa d’una omnipresent precarietat estructural, sembla que se’ls exigeix que assumeixin acusacions com “ens heu deixat un món de merda”, “ens heu fet esclaus del règim del 78” o “ens heu convertit en la primera generació que viu pitjor que els seus pares”. Portat a l’extrem, aquest victimisme narcisista afegeix a la factura el dret a fer apologia dels contenidors en flames o a queixar-se que el toc de queda els està “robant la joventut”. La consigna “Canya als boomers!” suscita sarcasmes d’emoticona d’albergínia, ganduleria acrítica i complicitat virtual com a coartades per justificar una culpa sistemàticament transferida (als altres, s’entén).

No és una idea original. Que l’infern són els altres ja ho sabien els besavis de la guerra, els avis de la postguerra, els pares boomers, els germans grans de la generació X i les germanes millennials. Una de les crítiques que es fa dels boomers, basada en fets reals, és que alliçonen permanentment les generacions més joves. Deu ser un mal hereditari perquè no recordo una generació més preocupada per sermonejar els pares com la dels joves actuals. La transfusió de cunyadisme és tan evident que acabes sospitant que els millennials i fills de la generació Z són un experiment frankeinstenià genuïnament boomer . Una aberració de l’espècie que els meus pares (19142013) haurien despatxat amb una ganyota de commiseració i un comentari de menyspreu tan categòric com profètic.

Criticar els fills del ‘baby boom’ és un dels filons dels monologuistes més joves