La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sabata i Villalobos proposen un ‘Orlando’ a cavall de Händel i Virginia Woolf
Dani Espasa condueix aquesta producció de Peralada “elegantment microfonada”
El Festival de Peralada ha trobat la manera de produir, encara en plena pandèmia, un muntatge escènic d’una òpera. És del repertori barroc, una cosa d’una envergadura relativa, tant en nombre de músics –22 instrumentistes al fossat i sis cantants en l’escena– com en escenografia. Així, Orlando de Händel es veurà per primera vegada escenificada al festival empordanès. Avui, única funció, i a l’Auditori del Parc!
“Amb un auditori específic per a la pandèmia i amb només 700 espectadors era el moment ideal per a una proposta barroca a l’aire lliure”, apunta el director artístic del certamen, Oriol Aguilà, que torna a comptar amb un artista còmplice com és Xavier Sabata. El contratenor català protagonitza aquesta òpera, que musicalment està en mans de Dani Espasa, que ha accedit a microfonar “de manera elegant” els instruments de la seva formació Vespres d’Arnadí i també les veus de l’elenc.
“No és comú fer barroc a l’aire lliure, i hem cregut convenient –explica Espasa– una amplificació que pot ajudar que tots els detalls arribin a tot el públic, però respectant el so original. És una sonorització molt subtil, amb una nova eina que ens permet conservar l’essència del barroc. Una experiència molt interessant que pot donar peu a altres produccions”, afegeix. Aquí disposaran, per això, d’un sistema d’amplificació determinat, diferent del del festival.
Secunden Sabata (Orlando) les veus de Marie Lys (Dorinda), Sabina Puértolas (Angelica), José Antonio López (Zoroastre) i Eve
Maud Hubeaux (Medoro). Tots ells a les ordres de Rafael R. Villalobos, que, segons indiquen els cantants, ha aconseguit en el temps rècord de dues setmanes
El muntatge reflecteix la relació triangular que mantenia Woolf amb Vita Sackville-West i Violet Trefusis
que el muntatge emani la càrrega psicològica de cadascun dels seus personatges i de les relacions entre ells. Villalobos ha volgut que tots siguin més que el personatge de l’òpera, que portin la càrrega dels autors que successivament l’han abordat, des de l’original de Ludovico Ariosto, en què es basa l’òpera, fins a l’Orlando de Virginia Woolf, una novel·la amb què l’autora trencava formalment amb el gènere biogràfic, com Händel havia trencat amb l’òpera barroca i s’endinsava en els inicis del bel canto.
Villalobos ha recorregut a la relació triangular que mantenien Virginia Woolf (que fa just 80 anys que es va suïcidar), la seva amant, la paisatgista Vita Sackville-West, i l’amant d’aquesta última, Violet Trefusis. Aquest triangle es reflecteix en el que formen a l’òpera Medoro, Dorinda i Angelica, i Orlando és el reflex de la relació formada per tots tres. Fins i tot l’esquemàtica escenografia d’Emanuel Sinisi respecta geomètricament aquest triangle, així com el joc de miralls: al sostre es reflecteix l’acció que té lloc a baix.
“Cal dir que el redescobriment d’aquesta òpera de Händel coincideix amb la publicació d’aquesta no biografia de Woolf –apunta Villalobos–. Virginia pren les peripècies que Vita ha viscut amb Violet, la seva altra amant. El genderless (sense gènere) viatja a través dels segles i reflecteix la personalitat de la mateixa Virginia”.
I conclou: “Ha estat un plaer veure com Händel, en la seva llibertat, et permet passar d’una obra pastoral a una on els personatges adquireixen complexitats psicològiques, mentre Orlando va reflectint les personalitats dels coautors que li donen forma”.c