La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Demano permís per ser mare”
Fora de la final dels 200 m braça, Jessica Vall parla amb ‘La Vanguardia’ sobre la depressió de l’esportista i l’escassetat d’ajuts federatius
La zona mixta de l’Aquatics Centre és un laberint en què sembla vetat accedir-hi. Es triga un món a trobar la porta del recinte. I quan me’n surto, llavors una agent em barra el pas:
–Que té el tiquet per passar? -...?
–El tiquet, el tiquet. –Doncs no.
–Vagi a la sala de premsa. Allà l’hi donaran.
Rotllana a la sala, em donen el passi i sant tornem-hi a la zona mixta. Ara l’agent em somriu i s’aparta. Entro i m’espero uns quants minuts.
I llavors arriba Jessica Vall. Jessica Vall (32) és una nedadora essencial a Espanya. Té tres podis europeus i un bronze mundial del 2015. És la millor bracista que ha donat el nostre país, però ve una mica contrariada perquè acaben de fer-la fora de la final dels 200 m braça: ha fet el 13è temps total (2m24s87).
Jessica Vall somriu uns instants, però després li canvia la cara i comença a plorar. –Doni’m un minut –demana. Es refà una mica més tard i llavors li pregunto:
–I aquesta emoció?
–És que aquesta final se’m resisteix [ja havia quedat a un pas d’arribar-hi a Rio 2016]. I crec que no tindré més oportunitats. Aquesta serà la meva última semifinal en uns Jocs.
Em fixo en els seus avantbraços. S’ha tatuat les anelles olímpiques. –Es retira?
–La pandèmia m’ha trastocat els plans. Com a tots, suposo. El que sé és que m’agradaria tenir més temps per a la família. Amb el meu marit volem ser pares. Però compte, no parlo de retirar-me, sinó de parar un temps i demostrar que es pot ser mare i continuar nedant.
–I no és possible?
–No ho sé pas. Hi ha hàndicaps. La maternitat et pot canviar el cos. I tampoc no sé si la federació m’ajudarà.
–No?
Comença a plorar altre cop. –Un segon... –em demana, i es tapa la cara. Al final, continua–. No tenim referents al nostre esport perquè sembla que cal demanar permís per ser mare. I jo vull que els joves sàpiguen que el camí no s’acaba aquí, vull inspirar-los en aquestes coses. Perquè arribar a aquests Jocs ha estat molt difícil, sap?
–Com per a tothom... –Amb el meu entrenador, Jordi Jou, hem demostrat que hi ha altres maneres de fer. No tot ha de concentrar-se en un sol grup. A Espanya som pocs en nombre, però s’estan aconseguint coses [Nicolás García entrava a la final dels 200 m esquena; emergeix Hugo González...]. Volem demostrar que cada un pot seguir el seu camí. Jo ho he aconseguit, tot i que la meva psicòloga ha tingut molta feina amb mi.
–...?
–El 2019 havia estat terrible. Alguns esportistes no sabem parlar quan vivim un tràngol. Vaig caure en la síndrome del burn-out, el pas previ a la depressió.
–I què li va passar?
–El món de l’alt rendiment... Poden exigir-te des de fora. O pots exigir-te tu mateix. En algun moment, i en especial després de Rio 2016 [aleshores ja tenia el podi mundial i els tres podis europeus], no vaig saber posar límits als meus nivells d’exigència.
–I què va passar?
–No ho veus venir fins que, de sobte, tot es posa negre i et veus incapaç de superar res. Sortir d’aquest forat és difícil, i no passa l’endemà. Perds la perspectiva, no t’adones que les coses són molt més senzilles. Si ho agaféssim a temps, els esportistes no haurien de passar per una cosa així.
–Va sentir la pressió de les xarxes?
–No només són les xarxes. Els esportistes som superexigents. Amb nosaltres mateixos ja en tenim prou.
Escric la història mentre miro els saltadors de trampolí, que assagen. Es llancen des d’altures impossibles. Semblen hèlixs a l’aire.
Volen lliures i, tot i això, lligats per les rutines.c
En algun moment no vaig saber posar límits als meus nivells d’exigència”
A alguns esportistes no ens surt parlar quan passem per un tràngol” Jessica Vall