Per molts anys, comandant

Julio Mayora va aixecar 190 quilos i jo ho vaig veure per la tele. Hi ha esports que tenen la capacitat d’hipnotitzar, i l’halterofília n’és un. Em passa amb el piragüisme, amb el judo o amb els salts de trampolí. Entre l’horari canviat d’aquests Jocs per veure esport televisat, un comentarista que no narra amb majúscules i que sedueix amb el to, i un públic que només crida quan hi ha notícia, l’halterofília em genera un efecte Ka, la serp d’El llibre de la selva que girava els ulls per adormir la presa. I aquí em teniu, sorprès de veure com una gent de menys de 73 quilos a la bàscula aixeca uns pesos que sumen 346 (156 quilos en arrencada més 190 en segon moviment), quan jo al gimnàs elevo, per sobre de les meves possibilitats, esbufegant com un búfal, unes manuelles que s’assemblen, per volum, a unes maraques.

Mayora és un veneçolà de 25 anys que va guanyar la medalla de plata, va celebrar la victòria i, com acostuma a passar també aquí, les ràdios el van buscar per a “posa’t l’orellera (auricular), que t’escolta o el teu pare, o el teu fill, o la teva mare o el teu Esperit Sant”.

A Veneçuela l’orellera se la va posar el president Nicolás Maduro. Pocs minuts després del triomf una càmera de mòbil grava Julio Mayora (encara amb les flors de cortesia del podi a la mà). És un representant de la delegació veneçolana parlant amb un altre mòbil que està amb l’altaveu activat. “Em rep, president? Soc aquí amb la nostra medalla de plata Julio Mayora, president. L’hi passo”.

El mòbil va a la mà del medallista, que, mirant a càmera, comença una curiosa conversa amb Maduro en viu, en directe i amb l’altaveu posat.

– Que Déu et beneeixi. Quin enorme regal per a la nostra pàtria... Com et sents?

– Gràcies a Déu, a la meva família, a tot el seu equip de treball, president, que va fer que el meu somni s’hagi fet realitat – diu Mayora.

– És així, Julio. El teu somni és el somni de tots. Aixecar el nom i la bandera de Veneçuela. Quina tremenda felicitat. Digue’m què has sentit quan has aixecat tot aquest pes– pregunta Maduro

De sobte s’acosta un altre component de l’equip olímpic i li posa una bandera de Veneçuela per sobre les espatlles. Maduro s’acomiada, però abans Mayora fa un gir inesperat de guió quan algú, al seu costat, li fa un gest que en un principi el medallista no entén. Arrufa les celles demanant el VAR. Quan l’ha comprés fa un lleu sí amb el cap i deixa anar:

– Felicita Hugo Chávez pel seu aniversari. El regal d’aquesta medalla de plata és per al president – afirma Mayora.

Dijous Hugo Chávez hauria fet 67 anys. Immediatament comença la guerra a Twitter. Un paio que aixeca més de 300 quilos i que guanya una medalla olímpica es converteix en una arma llancívola a les xarxes... (Se sospita que la veu que se sent al voltant de Mayora és la del ministre d’Esports, Mervin Maldonado).

No hi ha país més viciat per parlar de política que Veneçuela. No saps mai on comença el cartó pedra o la paret mestra. El gest del nano al vídeo amb Nicolás Maduro revela que hi havia guió previ.

Hores després el programa Impacto Venezuela torna a unir amb un mòbil tota la família amb el medallista. Tot és triomfal, èpic, heroic. Algú aguanta la càmera amb l’esportista, que parla mentre la família el mira.. En aquella casa la seva nena crida aliena a les paraules del papa i, mentrestant, la mare i la dona segueixen emocionades el discurs (no pas diàleg) d’en Julio.

I de cop, allà al mig, Mayora deixa anar la frase que dona sentit a tot: a la seva vida, al seu futur i, potser, a la seva retòrica política:

“Mama, aquesta medalla la canviarem per una casa digna”...

Dues càmeres, dos discursos... i una casa. Ara s’entén tot.

El mòbil passa a la mà del medallista veneçolà, que comença una curiosa conversa amb Maduro