Espanya necessita un pla

Si alguna cosa ens ha ensenyat aquesta maleïda pandèmia és que tot està connectat i tot és global. Les variants neixen en llocs remots i al cap de només unes setmanes ens posen aquí en greus dificultats. També ens ha ensenyat que aplicar solucions parcials no és eficient perquè el problema és com l’aigua que s’escola entre els dits. Exemple de tot això és el contagi massiu dels joves que ha impulsat aquesta cinquena onada i que ha acabat en una complicació inesperada per als més grans de 50 anys que han omplert els hospitals i les ucis. Els fills i nets han propagat el virus als seus familiars, cosa que demostra l’error que es va cometre al minimitzar l’afectació de la malaltia en els més joves. I ara ho estem pagant amb el pitjor dels escenaris previstos per a aquest estiu.

Això ens porta a concloure que el consell que l’autoritat competent ens trasllada als ciutadans de no abaixar la guàrdia, se l’haurien d’aplicar ells mateixos perquè, en vista del que ha passat, la clatellada que ha clavat la covid ens va agafar desprevinguts mentre es llançaven discursos que el combat ja estava guanyat.

Cada vegada que es demana responsabilitat a la ciutadania caldria

Director adjunt agrair l’altíssim grau de compliment de les restriccions i la paciència infinita que ha demostrat la població. Ens van desescalar de cop i es van equivocar. Recorden la frase “les mascaretes deixen pas als somriures”? Doncs hem tornat a amagar el somriure i han reaparegut les llàgrimes. I així encadenem cinc ensopegades. Amb aquests antecedents no és estrany que arribin sisenes i setenes onades. Per això, ja comença a ser hora que definim un pla estàndard d’actuació, perquè aquest assumpte va per llarg. Després d’un any i mig de provisionalitat, d’improvisació, de dispersió de normes i de deixar les mesures en mans de l’arbitri dels jutge, només faltava la sentència del Tribunal Constitucional esmenant la plana al Govern espanyol. Hem de crear un pla clar que tothom entengui i creure’ns de debò que el virus no sap de fronteres. Així evitarem que cada comunitat faci la guerra pel seu compte sense pensar en el veí i deixarem poques llacunes tant per als ciutadans com per als qui ens governen. Com menys marge tingui l’arbitrarietat, millor ens anirà.